Once

ONCE

(al Phoenix Theatre de Londres)

Aquest és un musical que segons els crítics londinencs podria ser l’espectacle revelació d’aquesta temporada. El títol és el mateix que el principi dels contes, “una vegada”... i en realitat és una mena de conte, l’etern conte “noi troba noia”. No és una idea original, ja que està basat en una peli irlandesa del 2006 que va guanyar un oscar. A Espanya es va estrenar a finals del 2007 i va passar sense pena ni glòria.

La història és senzilla. Un cantautor que toca als vespres pel carrers de Dublin, treballa a estones com a reparador d’aspiradors per guanyar algun calé. Una noia xeca, que toca el piano, fa treballs ocasionals en un pub i allà es coneixen amb el noi. Amb altres elements que volten pel pub volen gravar una maqueta i a més del possible CD... neix l’amor. Com he dit la història no és gens complicada, però al escenificar-la i interpretar la música, la cosa creix i creix.

La posada en escena és genial: un pub, però fixeu-vos si és real, que als que vam arribar d’hora al teatre, varem poder pujar al escenari i demanar (pagant car) una copa. Jo em vaig estrenar, no havia trepitjat mai un stage del West End; potser a partir d’ara em faré famós. Il·luminació molt bona i el vestuari corresponent-se a la gent senzilla habitual d’un pub senzill, o sigui minifaldilla, xandall i poca cosa més.

I ara la música. La música és genial. Busqueu per internet el tema Falling Slowly, però un advertiment, no és música de típic musical, més aviat es correspon a temes d’amor i música celta, fins el punt de que no hi ha orquestra, els mateixos intèrprets són els músics, guitarristes, la noia pianista, dues violinistes, un cello, percussió... I els moviments coreogràfics també són boníssims; no es pot dir que hi hagi dansa, però sí aquella manera d’enfrontar-se uns músics amb els altres i repartir puntades pel terra al estil celta, movent-se continuament

Com podeu veure jo he quedat flipat, entre altres coses perquè les interpretacions són molt bones, amb moments molt emotius. Bona mà del director. Un truc com a exemple: la noia, la seva mare i alguns amics són xecs i quan parlen entre ells “ho fan en la seva llengua”, però en realitat continuen parlant en anglès i apareix un sobretitulat en xec.

Tot i ser dilluns, el teatre ple i els aplaudiments han sigut sonors i perllongats. S’ho han merescut. La cartellera d’aquesta primavera està la mar de bé. També fan alguna porqueria important que no penso anar a veure, com per exemple (agafeu-vos) una cosa que es diu Viva Forever, i és un “musical” sobre les Spice Girls! Si el Makinavaja encara fos viu diria pa cagalse.