Be God is

Be God Is

(al Teatre Condal)

Be God Is són tres paraules en anglès que no se sap ben bé si volen di res, en canvi si les pronuncieu en català i de pressa, us quedarà clar que esteu dient Bigotis. Primera pista de que no estem davant d'una peça seriosa com La Ferida Lluminosa, per anomenar-ne una. S'aixeca el teló i una veu en off diu que primer de tot es presentaran els instruments musicals, i apareixen lentament tres frares encaputxats portant-los amb solemnitat mentre canten a capella una lletania gregoriana... en llatí macarrònic: curriculum vitae, coitus interruptus, wingardium leviosa, i així. A continuació se'ns diu que volen presentar l'escenografia, i continuen cantant la mateixa conya i amb els mateixos moviments, fins a tres vegades; tot això en un escenari bastant fosc que acaba totalment sense llum i de repent ens trobem amb un saxofonista desbocat i un guitarrista embogit tocant a tota màquina, vestits "de paisà" al peu de l'escenari enfocats per focus potents. Comencem bé, he pensat jo.

I així anem tirant al llarg de quasi una hora, amb tres actors fent el ruc —en el més respectuós dels sentits—, fent el ruc amb una professionalitat i creativitat realment envejables. El trio són Blai Juanet, un saxofonista de no massa altura física, però un gegant amb l'instrument a les mans i a la boca, descarat en les seves actituds, lligon amb la noia guapa de la segona fila a qui dedica una balada, amb un clavell que després li regalarà, ficat al saxo, ensenyant-li el seu gust en vestir, doncs la goma dels calçotets fa joc amb la camisa, i finalment mostrant-li tatuat al pit el seu número de mòbil... per si la convenç.

Marc Sastre és el guitarrista, aquest personatge més aviat tímid, esgarrifant-se del que fa l'altre, però potser amb un punt d'enveja, sempre està seriós, però és d'un seriós clown. Toca la guitarra com un àngel i ho demostra amb una versió preciosa del Space Odity de David Bowie que només pot començar i el trapella del saxo li prohibeix continuar. A més de tocar molt bé, Sastre és l'encarregat de tots els efectes especials de l'obra. És increïble el que li arrenca a la guitarra ajudat d'un pedalier d'efectes, des del pas d'un avió —en estèreo— al so d'una cremallera baixant i pujant.

El tercer és Oriol Plà, una bèstia del teatre físic, de moviment. Està prim com una bicicleta, es doblega, bota i rebota per tot arreu, però no es trenca, cau a terra estirat i s'aixeca d'un sol bot; es veu que no està fet a la xina. Té tots els músculs dels cos absolutament controlats, especialment els de la cara. Redéu quin domini fent diferents cares i expressions, en fa milers. És un personatge divertit, que es diverteix i per lògica ens ho fa passar bé a nosaltres. S'ha de dir que els tres formen un trio colossal.

A més tots tres canten realment bé. Tan els hi fa si és a capella o amb el suport dels instruments, perquè l'obra és en conya, però el rigor és autèntic, i per això és tan bona. Llàstima que ja s'ha acabat. Jo proposo que es faci una Iniciativa Legislativa Popular perquè torni a pujar als escenaris. Una cosa tan bona i esbojarrada no es pot deixar guardada.

P.D. Seguint amb el meu particular i onanista recompte, d'aquesta temporada, aquesta és l'obra que fa quatre-cents... ara no me'n recordo.