A CHORUS LINE
(al London Palladium Theatre de Londres)
Aquest és un musical que va veure la llum a Broadway l’any 1975 i va ser un èxit i rècord de
representacions (6.137) fins que va ser desbancat per Cats. Va tenir 12
nominacions als premis Tony i en va guanyar 9 i per acabar-ho d’arrodonir li
van donar el Pulitzer Drama al 1976. Això és curriculum, i el demés són punyetes. Ara l’han reposat a Londres i
esta tenint un èxit important.
La història relata
un càsting per un musical, o sigui teatre dintre del teatre, on un productor i
coreògraf està triant els ballarins i cantants per la línia del cor.
Possiblement heu vist la peli que Richard Attenborough en va fer el 1985.
Comença amb una pila de ballarins i en va descartant al llarg del càsting.
El llibret,
o sigui la idea, és de Kirkwood i Dante i la música li van encarregar a Marvin
Hamlisch, un encert perquè en aquesta obra la partitura és fonamental, doncs no
és un musical a base de cançonetes més o menys agradables, sinó realment
complicades amb trencaments, canvis de ritme i de tonalitat per remarcar el que
està passant pel cap dels ballarins quan el boss
els fa parar, canviar, repetir i corregir. És una gran partitura, realment
difícil.
La posada en
escena és fantàstica, com només ho saben fer a Broadway a Nova York, o al West
End a Londres. Vestuari i il·luminació de primera categoria, i els actors... em
pregunto de on treuen aquesta quantitat de talent. Abans d’ahir a Singuin’ in the Rain hi havia 30
persones damunt l’escenari, avui aquí 30 més, però és que la llista d’obres en
cartell és llarguíssima. Bé, com que era una pregunta retòrica me la contesto jo
mateix: el talent el treuen de les escoles d’actors, ballarins i cantants.
Només em falta dir que la direcció ha estat impecable. Ah! I l’orquestra, un
altra conjunt amb una vintena de grandíssims professionals amb un so i una potència
que feia tremolar les orelles.
El teatre, el London Palladium (possiblement el segon
teatre més maco de Londres) ple a rebentar. Bona tanda d’aplaudiments, que per
un públic fred com l’anglès és notable. Curiositat del Palladium: els porters
porten una mena de fracs de color vermell, armilla de piqué i llacet blanc, que
realment ells ja són tot un espectacle.
P.D. Al St. Martins
Theatre, estan celebrant els 60 anys de representacions ininterrompudes de
La Ratera d’Agatha Christie. Déu n’hi dó. Congratulations.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada