Bonnie & Clyde

BONNIE & CLYDE

(al Head's King Theatre de Londres)

Avui he anat a un altra teatre del Off West End, i per molt que hi vagi cada dia no me’ls acabaré. En tinc comptabilitzats més de cent. He vist Bonnie & Clyde al King’s Head Theatre, un pub situat a Islington. L’edifici és victorià i en la mateixa ubicació ja hi havia hagut la King’s Head Tavern des del 1.543 i el nom li ve perquè Enric VIII se suposa que s’hi va parar una vegada per prendre una pinta de cervesa de camí per anar a veure una de les seves amants. Al 1970 un productor hi situà el que seria el primer pub-teatre de Londres, utilitzant la sala que hi ha darrera la barra del bar, local on s’hi havien fet fins i tot combats de boxa. Les històries dels edificis londinencs són fascinants, però deixem-les per parlar de teatre.

Bonnie & Clyde és un musical curiós perquè n’hi ha dos amb aquest nom; l’americà estrenat a La Jolla (Califòrnia) el 2009 i aquest, anglès estrenat a Londres fa deu dies. La història és la mateixa, però llibret, lletres i música són diferents. La trama és prou coneguda: la vida de dos atracadors texans els anys de la depressió, que es van fer especialment famosos per ser parella. La seva va ser sempre una fugida endavant fins que els van metrallar deixant-los com un colador.

La posada en escena és senzilla però efectiva, representant un bar de carretera d’un poble del cul de Texas. El mateix escenari serveix per a tot, però mai es veu cap atracament, només se senten trets i sirenes de policia. Hi surten set actors, dos dels quals també són músics, doncs acompanyen al pianista —quan no actuen— l’un a la guitarra i l’altra al saxo, economia, però està fet d’una manera que no sobta gens, queda bé.

Tots actuen i canten molt bé —ah! les escoles d’actors angleses— i un dels avantatges de treballar en locals tan petits és que no porten micròfon i vulguis o no el directe sense amplificació és una meravella. El pianista, que és el que portava la càrrega musical damunt la seva esquena, nota altíssima. També s’ha de dir que tots els temes són molt bons, oscil·lant entre les balades, quan es parla d’amor, i el blues i R&B per les parts més mogudes.

Teatrillo amb cent butaques com a molt, quasi ple i forts aplaudiments, però els actors anglesos ja se sap que mai surten més de dues vegades a saludar.