11 de maig 2019

ELS OCELLS

ELS OCELLS
(a la Beckett)





          Em declaro addicte a algunes drogues com el tabac (ara ja no) l'alcohol (amb la moderació que demani cada moment) i La Calòrica (quan tenen obres en cartell), i ara a la Beckett hi fan El Ocells, una adaptació més que menys lliure de l'obra d'Aristòfanes, el poeta grec que feia comèdies punxegudes com Lisístrata.
          I un bon dia s'ajunten Joan Yago, dramaturg, Israel Solà, director i Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius i un equip molt ben cohesionat, i munten un pollastre, ja que estem parlant d'aus, amb el mateix títol i origen que el grec del segle V a.c.
          Avanço que és una obra cent per cent Calòrica, on no deixen cap cap per pentinar (ha quedat una mica estrany això de cap cap), posen en dubte la democràcia, deixen arreglats els polítics, que aviat començarà a ser un adjectiu ofensiu i fan conya del que alguns consideren el més sagrat, com la santa mare església catòlica apostòlica i romana (un nom que té delicte, només li falta "i pederasta").
          A tot això hi hem d'afegir una cosa que de vegades té més importància que d'altres: el vestuari. Aquí en té molta perquè l'Albert Pascual, que per cert és del meu poble, ha creat uns vestits d'ocell que són de traca i mocador i acabes veien la puput, la gavina, el pollastre que només els falta la gàbia, sense parlar de Pisteter vestit com un catedràtic d'economia en colors o altres personatges secundaris com el capellà de l'Opus... És realment impressionant. A més l'esmentat Pascual s'ha fet càrrec de l'escenografia i la il·luminació. Felicitats!
          Tot i portar quasi dos mil cinc-cents anys a l'esquena la peça del grec sembla escrita la setmana passada, i a través del sedàs de la Calòrica, ahir al matí. Democràcia malalta, populisme, postveritat (mentida, deixem-nos de falsos sinònims), poders fàctics... tot explicat a un ritme trepidant, de manera àgil i divertida, fotent-se del mort i de qui el vetlla. Situacions còmiques que quan surts al carrer i les analitzes més aviat et fan plorar. Però ja sabem que aquesta és la missió dels bufons, els joglars i gent de la faràndula. Sempre ha sigut així, especialment en èpoques en que eren els únics que gosaven dir la veritat. Ara, però, estem pitjor perquè els engarjolen o han de fugir a l'exili,
          Però no ens posem tristos. Sort que alguns tenen prous "calòrics" (sinònim del que alguns classificarien de paraula grollera) com per pujar aquesta situació als escenaris, i s'agraeix que la Calòrica ho hagin fet amb tanta saviesa. Aquest tipus d'obra si es fan deixant-se anar s'acostumen a estripar per les costures, i aquí gràcies al dramaturg o al director o a tota la companyia, la contenció ha estat molt present, sempre acostant-se a la ratlla, però mai sobrepassant-la. Direcció molt bona que ha portat als quatre actors a un nivell altíssim d'interpretacio.
          Hora i mitja de teatre divertit i excitant, i si alguns polítics s'han sentit identificats (com per exemple l'Albert Rivera) i els pica, que es rasquin i pensin perquè tothom els identifica quan ningú els ha anomenat. És el que té el populisme, que a la mínima et dona pel sac. No us la perdeu, és terapèutica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada