VINE, SI VOLS
(a La Seca Espai Brossa)
Després d'un llarg ramadà
teatral a causa de les festes familiars nadalenques, fer cagar el tió amb la
canalla, nit de reis tumultuoses —tenim nou néts— i àpats familiars —devem ser
gent estranya, doncs tot i el sobiranisme ens hem reunit al voltant de la taula
com cada any— he retornat al teatre i ho he fet a La Seca, amb l'estrena de Vine, si vols, un espectacle de mots i
músiques.
L'autor dels mots és l'Enric
Casasses, una persona que a mi em sembla un personatge, per molts motius. Per
la seva figura: prim com una bicicleta, alt i d'una desmanegada elegància i
especialment pel que diu i com ho diu. Com ha dit algun crític, te una poesia
sonora que juga amb els fonemes, i jo hi afegiria que un dels encants són les
repeticions, una i una altra vegada per acabar bruscament, moltes vegades amb
el que pot semblar —i segurament és— un estirabot. Penso que la seva poesia
dita per ell creix i s'omple d'una màgia particular que fa que ens arrossegui seguint-lo
com si fos el flautista d'Hammelin.
L'autor de les músiques és
Feliu Gasull, un guitarrista d'una sensibilitat i una tècnica incontestables.
Sens dubte és un dels millors guitarristes que tenim al nostre país. Ha
interpretat temes gens fàcils però molt adequats que encoixinaven les paraules
del poeta i rapsode. La interacció ha estat variada: de vegades tocava quan el
poeta restava en silenci, altres el que callava era ell mentre sonaven les
paraules i moltes es complementaven l'un a l'altra. De vegades m'ha recordat la
música espanyola de Granados o Albéniz i de tan en tant el millor de la primera
època de Pat Metheny.
La posada en escena
senzilla, però interessant. El públic estava asseguts en cadires al voltant de
tauletes lleugerament il·luminades per unes modestes xinxetes. Damunt
l'escenari només dos faristols, un pels poemes i l'altre per les partitures. El
vestuari divers; Gasull de carrer, normal i Casasses amb uns texans vells mig
tacats mig dibuixats, americana de vellut i barret de copalta, d'aquells estrafolaris
que acostuma a exhibir. Per cert, als crèdits no hi consta director, pel que imagino que s'ho han fet ells dos; doncs molt bé!
La sala Josep Palau i Fabre
plena amb els de sempre dels dies d'estrena, que hem aplaudit amb ganes perquè
ens ho hem passat realment bé. Un molt bon espectacle que per apreciar-lo no cal ser un expert en poesia ni
música, no més cal deixar-se anar i escoltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada