Wohnwagen

WOHNWAGEN

(a La Seca Espai Brossa)

Diuen que vol dir autocaravana, la paraula aquesta. A mi em sona a una marca de cotxes, però com que no sé alemany, ni sé com s'escriu ben bé aquesta marca... doncs això. Em sembla que com a ressenya d'una obra de teatre no m'està quedant massa entenedora, però en defensa meva diré que l'obra tampoc s'entén massa bé. Ara, amb aquesta afirmació sembla que digui que l'obra és una me, i no, vull dir que és una mica confusa, però que quedi clar que de me res. És una mica així... com... com... rara.

Anem per feina. Resulta que una colla de teatreros d'aquí van anar a Berlin a veure que es feia per allà i descobriren un tipus de teatre absolutament nou (compte amb el teatre a Berlin). Veuen una cosa que els impressiona signada per Rémi Pràdere i la volen portar però, valents ells, la volen adaptar a la nostra manera de fer, i Max Grosse Majench la tradueix, i Gerard Vidal Barrena, Anna Serrano, Marc Salicrú i el traductor en fan la dramatúrgia, i Anna Serrano i el Max Grosse aquest —que està a tot arreu con nostre senyor— la dirigeixen. Ja està, ja la tenim i estrenem.

Aleshores l'espectador entra a la sala Joan Brossa, que li és sobradament coneguda i no reconeix res. Tot està capgirat, la sala plena de fum, mig a les fosques; allà on hi havia una grada hi ha un merder, cadires per baix, més fum, vigila en no ensopegar que hi ha uns cables per terra, i una mena de cúpola... La sensació de caos buscada està molt, però que molt aconseguida. Bravo Marc Salicrú.

I Aleshores apareix un paio amb xupa de pell que li ve una mica gran, pentinat com un futbolista, rajant com un posseït i en un moment en que es gira d'esquena li veiem la cua vermella que li sobresurt dels pantalons per la part que es correspondria al forat del cul. Merda, el dimoni! i mentre ens sobreposem a l'ensurt tot fent repàs dels nostres pecats. resulta que ja li dona la rèplica una fada, una fada bona... que és un tio. Però a veure, les fades no eren noies virginals amb tirabuixons rossos i cares angelicals? doncs encara no hem vist res, perquè la bruixa —cony! també tenim bruixa?— fot metre noranta, atractiva, shorts, i amb cara i veu de ser molt dolenta acaba d'aparèixer i ens fot un rotllo potent.

Us ha quedat clar? Doncs ara tenim una parella que s'acaben d'enamorar. Ell tranquil, lector de Kafka, casolà, no li agraden les aventures, però ella més agosarada, voldria recórrer el món, conèixer altres cultures, móns diversos... I això com ho solucionem? Doncs ens comprem una autocaravana, una wohnwagen, una casa que ens permeti rodar pel món, però les coses no són tan senzilles...

Conclusió: Wahnwagen és una obra complicada, de vegades confusa —al menys per a mi— però d'aquelles que no et vols perdre, que impacten com al seu moment van impactar les de Ionesco, Brechtt o Beckett. No comparo, només dic que jo, com a persona que vull estar al dia, l'he volgut veure. Després el temps anirà posant capes damunt els records... i d'aquí a vint anys ja en parlarem. Jo de vosaltres, l'aniria a veure i a escoltar. El guitarrista que fa els fons musicals és l'hòstia.

Dolça Sodoma Meva

DOLÇA SODOMA MEVA

(a La Seca Espai Brossa)

Els monòlegs, parlo de ls monòlegs amb textos seriosos, no dels de fer riure tipus club de la comedia (amb tots els respectes), són molt cabrons. Recordo el "Vostè ja ho entendrà" que feia la Carme Sansa, o "El bon lladre" que defensava (encara defensa) Josep Julien o "La mel" a càrrec de Xicu Masó. N'hi ha més, però aquests són els que m'han vingut al cap de bell antuvi. Dic que són cabrons perquè són una lluita sense trucs: un actor en front al seu públic; ni ajuts de secundaris, ni rèpliques ni (habitualment) escenografies fastuoses. Aquí només val un bon text, un bon actor i una bona direcció.

Dolça Sodoma Meva pertany a aquesta categoria que acabo de citar. Obra d'un francès, Laurent Gaudé, dirigida pel duet Sergi Marí i Montse González i interpretat per una, per a mi desconeguda, Enka Alonso que a partir d'ara seguiré amb interès perquè m'ha enamorat. Avanço que és una obra difícil perquè al principi costa una mica de seguir, doncs no estem acostumats que una dona convertida en estàtua de sal ens expliqui la seva història i la de la seva ciutat: Sodoma; però no ens precipitem perquè no és la història que coneixem, la de la dona de Lot, l'home bo i pietós que va ser salvat de la immundícia en que s'havia convertit la ciutat bíblica i castigada per mirar enrere.

Només d'entrar a la sala, veiem damunt d'una peanya la silueta d'una dona petrificada en sal —magnífica al·legoria de la noia embotida totalment en un tub de roba de punt d'un blanc immaculat—. L'imatge és molt suggerent perquè intuïm que sota la roba la noia va nua, i a alguns això ens és realment atractiu, perquè mentir. Explica una nit de festa a Sodoma quan de repent els habitants van veure com Gomorra, ciutat veïna, va esclatar en flames. De seguida van intuir que havia estat atacada i que ells, Sodoma, serien els següents.

No desvetllaré res més de la història, només diré que mica en mica la noia, relatora dels fets, va sortint del seu vestit de sal (sí, va nua) i ens explica el que va passar i perquè ella ho pot relatar, tot fet amb un verb clar i pausat dient, mil·limètricament una paraula darrera l'altra. El moviment escènica està molt mesurat amb moviments cadenciosos tan del cos com de les extremitats; molt bon treball d'expressió corporal. Es nota que hi ha una directora de moviment. De fons hi ha una banda sonora que va d'una música lleugera al so d'una tempesta, perquè plou i la pluja fon la sal... i ja no explico res més.

Per a mi és un molt bon text, dirigit i interpretat amb excel·lència per una actriu que em sembla que és menorquina i ens ha deixat una manera de dir dolça, al final voluptuosa, enamoradora, lleugerament illenca. La Frègoli de La Seca pràcticament plena d'un públic que ha aplaudit amb ganes.

El Darrer Dia del Cafè de la Granota

EL DARRER DIA DEL CAFÈ DE LA GRANOTA

(a La Seca Espai Brossa)

Hi ha dos escriptors catalans contemporanis que tinc en la màxima consideració: Pere Calders i Jesús Moncada —observeu que l'ordre és alfabètic perquè no sabria quin posar davant de l'altra—. Dels dos n'admiro el seu domini del llenguatge, la seva capacitat d'utilitzar un català correctíssim, però a la vegada planer i que han destacat escrivint contes, que és un gènere que m'apassiona.

Doncs M. Àngels Largo i Armand Villén han agafat una sèrie de relats del Cafè de la Granota de Moncada i han bastit una obra de teatre posant-se en la pell de l'Adelaida i el Fernando, propietaris d'aquest cafè i situar-los en l'últim dia, abans d'abandonar el poble per anar a viure "més munt" en el nou que els han construït.

Es tracta d'una obra de proximitat, amb un muntatge escenogràfic senzill; una taula, dues cadires, unes maletes i un munt de caixes de cartró retolades: vasos, plats... Com diu el títol és l'últim dia del Cafè de la Granota. Demà el poble, Mequinença es començarà a inundar per culpa de l'embassament de Riba-roja.

La peça comença amb la discussió de l'Adelaida, dona de caràcter, rebesnéta dels que van obrir el cafè, amb el sergent de la guàrdia civil que els apura perquè abandonin el local. Sota la mirada acollonida del Ferran, el seu home, l'Adelaida li diu de tot al sergent, l'insulta i es fica fins i tot amb el tricorni dient-li que porta un cagarro damunt el cap; se n'en fot dient-li que és més curt que una escala de collir melons... El guàrdia civil mai apareix en escena, està "al carrer", darrera dels espectadors, o sigui que els insults ens els diuen a la nostra cara. A partir d'aquí, la parella desnonada recorden anècdotes i situacions viscudes al llarg de la seva vida portant el famós cafè.

La dificultat més gran en aquest tipus de teatre és donar una continuïtat fluïda als diferents contes. En un llibre de relats quan s'acaba una història, es posa un punt i final, es canvia de pàgina i a la següent hi ha el títol del nou conte, però això al teatre no es pot fer, i per això penso que els dos autors de la dramatúrgia —que també la representen— han sigut hàbils "torejant" els enllaços entre les diverses històries. També em sembla destacable l'accent del Baix Cinca que han utilitzat. No és gens fàcil imitar la parla de les diverses regions, i penso que ells se n'han sortit amb nota.

Conclusió: un espectacle àgil, divertit i de vegades hilarant, però sense oblidar moments punyents i de crítica al franquisme: "perquè han d'enderrocar les cases, fins i tot l'església si ho han d'inundar? Aquestes màquines enrunant el poble és un afront, una vergonya", i és cert, el poble el van arrasar com si els de ENHER tinguessin por que els vilatans s'hi submergissin per tornar-hi a viure quan la guàrdia civil hagués marxat. Molt bones interpretacions sota la direcció de Xisco Segura.

Un espectacle recomanable del qual se'n surt satisfet, i amb un valor afegit: et venen ganes de rellegir Moncada, i això sempre és d'agrair. Espavileu-vos que només romandrà en cartell fins el dos d'octubre, a la Sala Frégoli de la Seca Espai Brossa.

L'Empestat

L'EMPESTAT

(a la Seca, Espai Brossa)

Ves quines coses té el teatre. Fa quatre dies el Jordi Oriol tocava el saxo en pilotes al Mercat de les Flors, i avui l'hem trobat a la Seca vestit de... vestit de... Bé, vestit —de què cony anava vestit?—. Doncs camisa blanca, armilla blanca i corbatí negre (smoking?) i per damunt dels pantalons uns altres de peluts com les cames d'un sàtir; sí, com el que havia sigut logo del Grec fins que algun il·luminat se'l va carregar. Carles Pedragosa, el company de repartiment i pianista, de frac... un frac una mica incomplet.

Exercici: si fem córrer la última T de EMPESTAT cap al principi, formem Tempesta, com l'última obra que va escriure Shakespeare, i aquí sembla començar l'espectacle d'avui. En l'obra del bard, quan Pròsper i Miranda abandonen la illa, Calibà i Ariel recuperen la llibertat i els és donat el do de la paraula, i allà es queden alliberats, però també aïllats, com Orà, la ciutat murallada on Camus situa La Pesta.

En aquesta illa no hi para de ploure i Gabriel (Ariel) acompanya al piano a Ivan (Caliban) que emet sons contínuament, buscant paraules per dir-les ordenadament (vers). Ivan no para de garlar i ens explica com Déu ho va fer tot amb els famosos set dies (quina pressa) i com Adam i Eva van ser expulsat del paradís perquè al mossegar la fruita a Déu li van tocar la pera. Gabriel el corregeix dient que era una poma. I així, d'aquest color, va continuant la cosa.

Mentrestant, i sota la impenitent pluja, Gabriel toca (a estones) la Sonata núm. 17 de Beethoven "La Tempesta" (ja hi tornem a ser), i així ho van lligant tot sense que res quedi massa clar, i de sobte els dos personatges, en un arravatament, treuen la tapa del piano de cua... i resulta que és com una banyera plena d'aigua. El públic comença a al·lucinar i Ivan s'hi submergeix, sense parar de llargar en vers, mentre escup aigua.

Faig una pausa. L'obra és confusa i per acabar-ho d'adobar avança a un ritme trepidant, sense treva. Els versos flueixen sense pietat: "A mi em diuen l'empestat, l'home tort, el desdenyat, sóc l'Estrany, el malentès, l'Home Revoltat, i l'un i l'altre, i tot plegat". Sisplau, no em demaneu que us ho expliqui perquè només us diré que tot i l'embull m'ha fascinat, així, ras i curt, no podia treure els ulls d'aquell piano de cua que tenia un paio a dins que no parava de recitar, mentre continuava plovent (quin juliol estem tenint als teatres).

La direcció és de Xavier Albertí, regidor que té fama de tenir-ho tot mil·limetrat, i així m'ha semblat; cap moviment improvisat, tot ordenat. Repeteixo, no em feu explicar fil per randa el que ha passat avui a La Seca, però sí us diré que L'Empestat és una gran obra, espectacle, performance, o com diu el mateix Jordi Oriol, perversió, que segons el DIEC és la separació de la norma en la conducta, especialment en el camp de la sexualitat (ja hi som). Felicitats a La Seca per programar aquest espectacle que es va estrenar el Temporada Alta del 2016, si no m'equivoco.

Per acabar m'agradaria saber dues coses; la primera: com cony funcionava aquell piano? perquè juraria que el Pedragosa l'estava tocant de veritat, però dins la caixa de ressonància, on hi hauria d'haver hagut l'arpa i les cordes només hi havia aigua i un paio una mica sonat. Era un sintetitzador dins una carcassa de piano? La segona: perquè les obres no poden començar amb puntualitat? Deu minuts de retràs em sembla una falta de respecte pels que arribem una mica abans per ocupar els nostres seients.

Taula de Poesia dels Amics del Brossa

TAULA DE POESIA D'AMICS DEL BROSSA

(a la Seca Espai Brossa)

Un any més la Taula de Poesia dels Amic del Brossa ens ha obsequiat aquest capvespre un recital de poemes, una funció reservada pels amics dels amics del Brossa; sembla una redundància, però no ho és.

La Taula, anys rere any, es reinventa, i si l'any passat ens va oferir un recull de sonets, aquest any ha creat un aplec de poemes amb ressonàncies corals. Versos de temàtica variada, recitats a una, dues, tres i quatre veus. S'ha començat per un poema encadenat sobre la migració i l'exili. A més de la lectura dels treballs de producció pròpia, la poeta i cantant Maria Pujol ens ha obsequiat amb una tria de poemes de reconeguts poetes catalans: J. V. Foix, Apel·les Mestres... per concloure amb un tema que avui ja és un clàssic indiscutible, un poema i cançó que a ultrapassat totes les fronteres, virtuals o reals marcades amb tanques de ganivetes: Imagin de John Lenon.

Ara la Taula de Poesia té un problema. Superar per l'any vinent el que s'ha ha anat millorant anys rere anys, però no siguem cenizos, com diuen en castellà. Aquesta penya són capaços de molt i com a homenatge no em puc estar de citar qui són:

Enric Badal

Laura Campos

Marta Font

Teresa Menero

Maria Lluïsa Penelas

Maria Pujol

Agnès Soteras

Enric Umbert

Ferran Ycobalzeta

Felicitats canalla —bé, alguns són més grans que jo, però per l'esperit que tenen m'agrada dir-los canalla. Ha estat una nit molt agradable. No m'allargo més perquè encara ho espatllaria. L'any que ve hi tornarem.

Romeu i Julieta

ROMEU I JULIETA

(a La Seca Espai Brossa)

Nova versió, una més, de Romeu i Julieta. Amb Shakespeare tothom s'hi veu en cor i ho entenc; El bard d'Stratford és temptador perquè el seu teatre és tan universal, tan, que admet moltes i variades lectures, però... Recordeu una cançó dels Beatles que es deia Eleanor Rigby? Ray Charles en va fer una versió al estil soul que va ser d'impacte; doncs això, noves versions, però també noves aportacions imaginatives i de qualitat.

Aquest Romeu i Julieta d'avui té, per a mi, uns quants problemes; per començar l'adaptació —el responsable no surt als crèdits—. S'ha anat a tota màquina en el plantejament i desenvolupament de l'obra, i al final s'han "columpiat" allargassant l'escena de la cripta fins a l'infinit. Un altra problema, per a mi, ha estat que m'ha costat de creure'm que dos adolescents enamorats fins a la bogeria, quan es parlen no es mirin; l'un ho fa mirant a sant pau i l'altre a sant pere, i la passió que senten l'un per l'altra els hauria de fer menjar-se amb la mirada. No respectar el gènere dels actor pel paper que fan tampoc és la meva opció preferida, però és un problema personal meu; veure la dida amb bigoti i barba, em destarota. Acabo dient obertament que no em va agradar la figura de la mare de Déu feta per l'actor del bigoti i la barba, i no pas perquè sigui creient, que no ho sóc gens; em va semblar un afegit de cabaret fou.

Em van agradar els moviments de tota la companyia, lents, cantant a capella aquella mena de madrigals de l'època —l'autor o autors de la música tampoc surten als crèdits—, i l'escenografia, senzilla i econòmica tal com manen els temps.

De les interpretacions diré que no em van semblar d'un gran nivell i fins i tot una mica irregulars, però s'ha de defensar que són actors molt joves, i enfrontar-se als amants de Verona, tot i ser el Shakespeare més fluixet (pel meu gust) ja té mèrit. Suposo que el director marc Chornet ha fet el que ha pogut. La sala Joan Brossa amb les entrades exhauridest, tot i que van quedar 8 o 10 butaques buides; devien arribat tard i van trobar la porta tancada. La gran majoria del públic va aplaudir molt, cosa de la que me'n alegro.

Fuenteovejuna. Breve tratado sobre las ovejas domésticas

FUENTEOVEJUNA, BREVE TRATADO SOBRE LAS OVEJAS DOMÉSTICAS

(A la Sala Joan Brossa de La Seca)

Potser no cal que faci un elogi de Lope de Vega, un dels grans del Segle d'Or espanyol, dels pocs, penso, que pot mirar de fit a fit als ulls al seu contemporani William Shakespeare. Bé, l'elogi ja li he fet, curt i bo, o sigui que anem a aquest Fuenteovejuna. És una obra que originalment té dues línies narratives: la història local amb els abusos que el Comendador de la Orden de Calatrava fa contra el poble i els seus habitants, i el desig dels Reis Catòlics de fer-se amb Ciudad Real que aquest governador havia conquerit pel seu compte en contra dels reis; estem a la fi de l'època feudal.

La companyia teatral Obskené només han agafat la part de la història local, però donant-li un segell molt especial, tot i que l'expliquen amb exactitud, però... Com va dir un crític després de veure-la al Festival de Almagro —on van guanyar l'Almagro Off—, "el muntatge té més d'experiència salvatge que d'adaptació". Hi estic absolutament d'acord. I és salvatge perquè és trepidant, sense treva, teatre físic de categoria en que tots els components es deixen la pell i l'alè movent-se frenèticament per l'espai de la Sala Joan Brossa, aquesta vegada disposat amb les butaques en un ampli cercle. No hi ha quarta paret, i per no haver ni primera, ni segona ni tercera. Els espectadors estem immersos en la voràgine en que els actors ens han fet entrar. No hi ha límits, t'apareixen pel davant o pel darrera, preguntant-te si ho has vist, si et sembla just, si saps cantar...

El text és prou conegut: opressor i oprimit, així com també és conegut el leimotiv: quien mató al comendador; Fuenteovejuna, señor, que repeteixen abastament. El que ja no és conegut és la barreja fidel del text en vers —per cert molt ben interpretat— amb la dramatúrgia afegida d'Anna Maria Ricart, amb paràgrafs impagables, atrevits, divertits, esbojarrats... L'obra comença amb una cançó que canten a cor tots els intèrprets mentre van apareixent; parla sobre un llop bo, molt bo a qui les ovelles li feien la vida impossible... Tot i aquests salts entre l'antic i el modern, la fidelitat al text original i l'inventat, la part seriosa i la desmarxada, l'obra té una gran coherència i flueix  com la cosa més natural del món —i dient-ho clar i català, ja té pebrots!—.

L'escenografia és pràcticament inexistent. Diria que aprofiten el que hi ha. A Almagro ho van fer al Patio de los Fúcares, un claustre preciós, i pel que sé van aprofitar al màxim les columnes per fer entrades i sortides. Dues escales de mà fan el servei per destacar escenes especials, com la violació de Laurencia Una il·luminació sense extravagàncies per acompanyar els fets i poca cosa més. Bé sí, una de molt important: una direcció impecable de Ricard Soler que ha fet que els set actors i actrius donessin el millor, que ha sigut molt, tot.

Per fer-vos càrrec del peu que calça la peça, permeteu-me que us copiï un breu text d'una de les parts que no són de Lope:

¿Si tardas en dormirte, se acaban las ovejas?¿O son infinitas?

Y ¿por qué saltan? ¿Porque lo hace la primera?

¿Y si un dia una oveja se negara a saltar?

¿Le quitaría el sueño a alguien?

Y lo más importante, ¿alguine puede dormir con tanta oveja?

Em sembla que amb aquesta breu inserció pot quedar clar de per on van les coses. La Sala Joan Brossa amb poques cadires buides, i quan s'han apagat els llums ha sonat una ovació memorable. Ens ho hem passat tots molt bé, de colló de mico!

Les Rois Fainéants

LES ROIS FAINÉANTS

(a La Seca Espai Brossa)

En català Les Rois Fainéants s'hauria de traduir com Els Reis Mandrosos, en una al·lusió a uns reis francs merovingis del segle VII. Tot i així l'obra no té res a veure amb aquesta classe de monarques dropos, o sigui que no hi veig la relació. La companyia Cocotte —mot també francès que tan vol dir olla de ferro colat com meuca o barjaula— sota la direcció de Joan Cusó ha posat en marxa aquest treball de creació col·lectiva, que s'exhibeix a La Seca. Dit això anem a l'obra.

És una peça que ens parla d'una fàbrica en la que no sabem el que fabriquen, però en que el treball és molt monòton. Tots n'estan fins a dalt, però quan arriba una carta  del ministeri de no sé què, que diu que l'hauran de tancar, els treballadors queden molt trasbalsats. La peça és parlada, però en un idioma estrany, un francès macarrònic on les concordances són inexistents —ex. un merde en contes d'une merde— i així anar tirant.

En principi hi ha certes situacions gracioses, però molt aviat tot es fa molt repetitiu i la cosa avança a empentes i tombarallons en un ambafament de naïfe. En realitat sembla un treball de fi de curs —possiblement el que és—, i si és certa la meva sospita no s'hauria d'haver porta a un teatre professional amb entrades de pagament, sinó a una de les sessions de "Factoria IT, nous creadors de Teatre i Dansa" tan interessants del institut del Teatre.

Em sap greu, però ho veig així. Penso que és molt interessant que els alumnes muntin obres de creació i les tirin endavant sota la supervisió dels seus professors, i es breguin i tinguin contacte amb el públic... però també penso que hauríem de separar el que és professional del que encara no ho és.

Acabo dient que de vegades em dona la impressió que aquests futurs professionals del teatre són enganyats i empesos a fer el salt al circuit professional quan el que els tocaria és començar per on han començat molts, com FIRATÀRREGA, per dir un nom.

Soliloquejar amb algú

SOLILOQUEJAR AMB ALGÚ

(a La Seca Espai Brossa)

Què és un soliloqui? un monòleg, antònim de col·loqui. Doncs d'entrada "soliloquejar amb algú" ja és una mica curiós, a no ser que aquest algú sigui un mateix. Tot i així, en el món de l'art, batejar amb oxímorons és força freqüent. Recordem sinó la última peli de Kubrick: Eyes Wide Shut (Ulls tancats de bat a bat), o sigui que no ens estranyem de res.

Penso que aquesta és una obra que ens parla de solitud, d'unes persones joves que no es comuniquen o ho fan malament, que estan estancades, que no creixen, que segurament busquen una mica d'afecte... sense saber-ne. Des dels dos "pringats" que no foten brot, tot i que un li diu avorrit al company "tio, fem alguna cosa?" i obviament no fan mai res, a la noia que surt cada nit a passejar el gos, o la parella que s'han trobat a la disco, però que no tenen ànims de fer cap cosa —bé, ella sembla que te ganes de follar...—. Per torns, els personatges s'acosten a uns micròfons i ens expliquen (s'expliquen?) el que els passa, pensant en veu alta; de vegades semblen zombis. Hi ha un personatge al davant de l'escena, assegut a terra que canta, fa música, xiula, xiuxiueja... un pòtol? Com a mínim un personatge que fa com de catalitzador de la resta.

Escenografia quasi buida: un banc de carrer, una paperera i prou. Bona il·luminació que transmet una sensació de fred i solitud que se t'agafa als ossos, o potser a l'ànima? Mentre un dels presents parla pel micròfon, la resta es belluga lentament pel seu darrera, cosa que aconsegueix una sensació d'intemporalitat, de falta de gravetat i de buidor; tot una mica angoixant. No sé si aquesta era la sensació buscada, però és la que em va donar a mi.

Obra interessant, complicada, d'aquelles que fan de mal explicar i en les que penso que cada espectador es queda amb la seva particular sensació. Jo vaig sortir amb el cor fred, constipat. Els actors van estar convincents, però no hi ha cap paper de lluïment com el de Marc Antoni en el funeral de Juli Cèsar. Bona direcció del mateix autor, Roger Torns. Un problema: penso que els actor s'acostaven massa als micròfons, aquests estris no eren els adequats o estaven mal reglats, doncs molestava una mica la poca claredat en que arribava el text, amb aquell soroll típic "sss, ssss" de fons.

La Seca plena fins a la bandera i el públic ha aplaudit amb ganes. No us puc dir que hi aneu perquè aquest diumenge era l'últim dia.

Paraules d'Amor

PARAULES D'AMOR

(a La Seca Espai Brossa)

En el programa de mà es pot llegir que el títol ja insinua les intencions d'aquesta peça teatral: "retre homenatge a les moltes maneres de parlar el català, no sempre conforme a les normes de l'Acadèmia". Doncs a mi no m'ha passat; a mi mentalment m'ha portat directe al tema que Joan Manuel Serrat va publicar l'any 1969. però ja se sap que això de les percepcions és molt relatiu. Tot i així només de començar ja ens hem adonat que la llengua de l'obra seria el "catañol", que ens "estesim" al "asientu" i que apaguéssim el "telefunu".

La peça està estructurada per parts, amb un moviment escenogràfic senzill, on les tres actrius es mouen —tampoc massa perquè la sala Frègoli té les mides que té— enllaçant els barbarismes i fent gestos i cares adequades al tema i als disbarats. Penso que les tres noies: Cristina Arenas, Blanca García-Lladó i Laura Pujolàs ho han fet bé, o potser hauria de dir que han fet el que han pogut; elegantment vestides de negre, però costa molt defensar un text pobre.

També diré que omplir una hora "i picu" de barbaritats no ha de ser fàcil, però tinc clar que es fa pesat. Com a molt la cosa podia donar per una obra de microteatre, aquelles que fan al carrer Bailén i duren quinze minuts. Jo he quedat sorprès que el text, o el recull, sigui de Joan Ollé, al que tinc per una persona sensible. Només em cal recordar aquell Coral Romput del gener del 2008 al Teatre Lliure, per citar una filigrana.

Al meu costat hi tenia "assentat" un conegut meu, excel·lent lingüista, professor d'universitat i especialista en dubtes i barbarismes. De tan en tant em deia fluixet: no té cap gràcia, i puc assegurar que no és cap persona "remilgada", però crec que tenia raó; jo tampoc hi veia la gràcia. Potser al principi es podia trobar divertit, però com he dit, més d'una hora...

La Sala Frégoli plena i a alguns els ha fet molta, però que molta gràcia, com a una senyora del nostre darrera que no ha parat de tocar allò que no sona rient a crits com una "loca": senyora, una mica de mesura...

Simfonia de Silencis

SIMFONIA DE SILENCIS

(a La Seca Espai Brossa)

Ahir, a la sala Palau i Fabre de La Seca vam assistir a una estrena força especial. Per una banda perquè era una première amb aforament reduït: els assistents érem allò que en n'hauríem dir "amics de la casa", i per l'altra perquè era una obra escrita a vuit mans, quatre cervells... de dones. Sí, aquesta part de la raça humana que fa el mateix (o més) que l'altra meitat però cobra un 22% menys.

Quatre dones que van coincidir en un taller d'escriptura i van decidir escriure quatre peces separades però unides per un mateix fil, en aquest cas una via de tren, aquelles línies paral·leles que, pel fer de ser-ho, mai es troben tot i anar al mateix lloc. Simfonia de Silencis és el nom de l'obra, un títol molt escaient perquè "el personal" està molt, vaja, totalment vinculat a l'Espai Brossa i ja sabeu que deia aquest poeta irrepetible: "escolteu aquest silenci"; però anem al gra i al que vam veure ahir.

Com a escenografia només tenim un banc, un seient vell una mica atrotinat comú a les quatre obres. La banqueta d'una vella estació de tren, un baixador abandonat on ja no hi descendeix ningú, doncs els trens ja no s'hi aturen, però els personatges s'hi troben. En les quatre obres hi ha una parella interpretada per Padi Padilla i Carles Arquimbau que han fet que ens creguéssim absolutament el que estava passant al escenari.

Penso que mai s'ha de desvetllar el que passa en una obra de teatre quan és nova, això que ara en diuen spoilers; en una obra llarga pots explicar l'inici, però en les curtes com les quatre d'aquesta estrena, ni això. Diré que sempre són històries entre una dona i un home i que cada una té un caràcter diferent. La situació sempre és la mateixa, un matí càlid de sol a l'estació de tren per on passen combois que mai es paren. La parella de protagonistes sempre parlen, de vegades pensen en veu alta, en un to reflexiu, poètic.

Penso que les quatre autores han tingut molta cura d'utilitzar un llenguatge molt treballat, de vegades com poesia no rimada. Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy i Maria José Lizarte en català. Marián de la Chica en castellà. Hermann Bonnin és el regidor de les quatre parts i ha optat, penso molt encertadament, per una direcció suau i calmada, o potser m'ha quedat aquesta imatge a causa de la última obra que per la temàtica ho ha sigut molt.

Ha estat una nit molt agradable de teatre de cambra "en familia". Després de d'obsequiar als intèrprets, autores i director amb una bona tanda d'aplaudiments, ells ens regalat a nosaltres amb una copa de vi mentre es desenvolupava el postfunció, per cert un Costers del Segre la mar de bó.

F.A.M.Y.L.I.A.

F.A.M.Y.L.I.A.

(a la Seca Espai Brossa)

Avui he vist l'obra que porta aquest nom curiós, escrit així, que sembla que serà una obra de temàtica familiar, però després hi ha un subtítol que diu el següent: Follamos Amando Mucho Y Luego Intentamos Arreglarlo. No, no va d'una família, es pot pensar... doncs sí. Em sembla que no he aclarit gran cosa, però és que jo de l'obra no he estat capaç d'aclarir res.

La cosa comença amb la presència d'una mena de narradora que ens explica que cinc xicots en calçotets representaran els diferents papers d'una família, i per no confondre'ns es posaran uns cartells on indica el paper que fan cada un: mare, germana, tieta, àvia i pare. El text és confús i erràtic; els diferents personatges expliquen "coses" i de vegades canten de manera curiosa, volgudament malament... En fi, que si algun dels actors hagués portat el cartell de La Paquera de Jerez, hauria colat igual.

No continuo perquè no sabria que dir, o potser diria un disbarat perquè queda clar que no he entès res, però també diré que no era l'únic. Tot i així alguns espectadors s'ho han passat de conya a jutjar per com han rigut a crits. A l'hora dels aplaudiments ha passat el mateix: alguns ho han fet en pla bèstia, cridant i xiulant, i altres ho hem fet per compromís, per educació, perquè la feina de l'artista sempre s'ha de gratificar, encara que sigui amb poc entusiasme.

La dramatúrgia és de Paula Ribó, una Mamzella. Dit així sona estrany, com si digués "un pit", però no, és una component del grup Les Mamzelles que entre altres coses, una temporada ens van mortificar les neurones explicant-nos com havíem de classificar la brossa. Al programa de mà no hi consta qui ha dirigit l'obra.

Refugiada Poètica

REFUGIADA POÈTICA

(a La Seca Espai Brossa)

Penso que no cal presentar a Claire Ducreux, aquesta ballarina d'aparença fràgil i menuda; ja és prou coneguda en els ambients teatrals, apart que quasi tots ens hem enamorat d'ella al llarg de les seves actuacions. Avui a La Seca he vist Refugiada Poètica, que ja havia passat pel Mercat de les Flors.

L'espectacle comença amb l'entrada d'una noia que es protegeix de la neu amb un paraigua. Per la manera de vestir sembla una vagabunda, una sense sostre, però el seu rostre reflexa una pau envejable. Sí, viu al carrer i el seu entorn són unes tanques de les que es posen per protegir les obres, però se la veu feliç i dansa i interactua amb elles, encoixinada per una música suggerent. Sembla que només te un amic, un estàtua que presideix la plaça o el carrer.

L'espectacle és sense paraules, ja que no li calen per transmetre un munt de sensacions: tendresa, poesia, sensibilitat, generositat, tot expressat amb el cos. Dansa, mim, clown, circ, són disciplines que domina a la perfecció i les utilitza amb saviesa, dosificant-les fins a crear l'ambient màgic necessari per transportar als espectadors a una mena de cel que flota al nostre voltant, ajudat per unes bosses de plàstic que si volen, creant un efecte realment notable. Se'm fa difícil explicar amb paraules el que la Claire ens ha transmès sense fer-ne servir ni una. Em fa por no saber-me explicar i espatllar-ho tot, però ho intento.

A mig espectacle reclama la col·laboració del públic, començant per una noia a qui regala el seu abric ratat. Juguen una estona, s'agafen de les mans, es miren tendrament i s'abracen, i es tornen a abraçar... L'envia al seu seien amb l'abric regalat, però es posa a nevar altra vegada i la Claire te fred i busca a l'espectadora i amb ulls suplicants li demana l'abric. la noia torna a baixar... i així fa sortir fins a tres espectadors que actuen com a professionals al costat de la clown, que no força a ningú, amb un gran respecte, però amb una habilitat que fa que els escollits la segueixin embadalits i ho facin rebé.

Una banda sonora de David Moreno, Jorge Sarraute i Mayte Martín ha donat el contrapunt sonor a cada moment de l'obra. La il·luminació de Nani Valls i Rafael Roca ha creat l'ambient adequat per a cada part de l'obra. La creació i direcció és de la mateixa Claire Ducreux, excel·lent.

No dic res més perquè, com he dit abans, tinc por d'espatllar la màgia que he viscut. Hi ha hagut moments que m'ha emocionat, especialment per la tendresa que m'ha transmès. Penso que és la paraula que millor defineix l'espectacle: tendresa.

La Sala Joan Brossa plena d'un públic atent i embadalit que quan ha acabat ha embogit aplaudint i aplaudint. Tots hem sortit mot satisfets. Si no l'heu vist, només us queda fins aquest diumenge, i un advertiment: tot i que al llarg de l'obra neva més d'una vegada, no patiu; és un espectacle molt i molt càlid. Aneu-hi, val molt la pena.

La Tortuga De Califòrnia

LA TORTUGA DE CALIFÒRNIA

(a la Seca Espai Brossa)

Avui s'ha estrenat una de les primeres peces teatrals que obren el Festival Grec d'enguany: la Tortuga De Califòrnia, i s'ha fet a La Seca del barri de La Ribera. Molt bé, Ramón Simó, per d'obrir el festival a tots els teatres de la ciutat, entre altres coses perquè, com deia una vedette del Molino, la mida és important. No, us esteu equivocant; no em refereixo a això que esteu pensant. Vull dir que aquesta peça en un teatre molt gran com l'amfiteatre de Montjuic s'hauria dispersat, i en canvi en un local com la sala Joan Brossa ha quedat clavada.

Què és la tortuga de Califòrnia? Biològicament un queloni que algun carallot va introduir al nostre medi —perquè eren "monos"—  i s'ha convertit en invasor i depredador de la tortuga autòctona. Metàfora sobre la immigració? Segurament que sí. Però hi ha més coses. Perquè hi ha aquella tensió en aquella família que quasi no ho és? La mare, dona amargada i desagradable, el fill que ha vingut a la reunió familiar sense saber massa perquè ho ha fet i que li volen dir. La filla de la germana "boja"? O més que boja està acollonida per la por que la maldat estigui en els gens i es transmeti als fills? Quin és aquest greu pecat susceptible de ser transmès?

Estem davant d'una obra dura, fosca i complicada, en la que comparteixen escena personatges vius i d'altres morts, en la que al principi crees resistències envers d'uns tipus i a mida que avança la peça vas veient el perquè de les actituds. Una maledicció flota en l'ambient, enigma que no es desvetllarà fins molt a prop del final.

Una senzilla escenografia de Roger Orra ens ha situat a la casa familiar dels protagonistes i la il·luminació ens ha nat marcant els canvis. Bona direcció de Lurdes Barba que ha situat a cada personatge en el seu lloc. Les actuacions d'Anna Güell, Daniela Freixa —també autora del text— i Josep Julien, estaven garantides per la seva trajectòria professional. La sorpresa ens l'ha donat una jove desconeguda de nom Clara de Ramon, que ens ha sorprès a tots agradablement.

Advertència: és una obra que no s'acaba una vegada abaixat el teló, i ho hem pogut comprovar en el postfunció que s'ha fet amb una copa de vermut  a les mans, on tothom ha opinat del que hi ha percebut o ha deixat de percebre. Avui, com que li he promès al Manolo que no havia de conduir, me n'ha servit sense problemes. La sala Joan Brossa quasi plena.

Assolutamente Solo

ASSOLUTAMENTE SOLO

(a la Seca Esapi Brossa)

Nit d'estrena a La Seca amb Assolutamente Solo, un espectacle de l'italià David Batignani, dirigit i interpretat per ell mateix i el seu pare; així tot queda a la família. Aquest florentí fa una mena de teatre que se'l pot anomenar de moltes maneres, menys convencional, com per exemple Caravankermesse, obro per només 10 espectadors que es fa dins d'una caravana. Dit això anem al que hem vist avui.

Vagi per endavant que és del tipus d'obra en que cada espectador hi podrà veure una cosa diferent, doncs no és parlada —només les breus lectures d'unes cartes—, cosa que ens pot portar a múltiples interpretacions. De fet la peça es basa en la gran semblança entre pare i fill, fins el punt que al principi hi ha un engany quan el fill es maquilla per posar-se anys al damunt. Al escenari hi ha una mena de cabina amb cortines —com les que posen per les eleccions—, però de color vermell, cosa que, ajudada per la il·luminació, crea un ambient de màgia. "Ara el Hausson abandonarà la primera fila com a espectador i partirà una dona pel mig", m'he dit jo, però no, no s'ha mogut de la cadira i aquesta mena de cabina ha servit perquè anessin entrant i sortint el pare i el fill.

Jo confesso que no he entès res; he vist una pila de trucs, algun d'ells molt vells, com l'escena dels germans Marx davant el mirall, o que el pare tregui el cap per un forat de la taula i el fill, des del darrera el maquilli com si fossin una sola persona. M'ha semblat tot molt senzill i dejà vu. Si em llegeixo el que diu el programa de mà, "el muntatge sembla centrar-se en allò que en nosaltres es transforma, però en realitat és una descarnada lectura sobre allò immutable: la semblança, els gestos, el lèxic familiar"... doncs tampoc.

La sala Joan Brossa força plena d'un públic que ha aplaudit de compromís, tèbiament, molt tèbiament.

Sonata per la Vida

SONATA PER LA VIDA

(a La Seca Espai Brossa)

Com cada any els membres de la Taula de Poesia Amics del Brossa ens han ofert un espectacle basat en la poesia, una obra poètico teatral titulada SONATA PER LA VIDA (un Passeig pels Orígens i els Fets).

Enric Badal, Laura Campos, Marta Font, Teresa Menero, M. Lluïsa Penelas, Agnès Soteras, Enric Umbert i Ferran Ycobalzeta, S'han "conxorxat" per fer una cosa ben difícil; escriure una obra coral a setze mans. Vuit persones, vuit poetes, s'han repartit les diferents parts de l'obra escrivint un sonet que encaixaria amb el següent, obra d'un altra poeta i així successivament fins a concloure la peça, una pila de sonets cada un.

Així han obtingut una història enfilada que ha començat com una mena de Gènesis bíblic que a mi, per la forma que ha anat prenent el relat m'ha recordat La Divina Comèdia. Un moment! Pareu maquines! No estic comparant l'obra de Dante —que va ser escrita en tercets encadenats— amb la dels membre de la Taula de Poesia —que ho han fet en sonets—. Seria un disbarat perquè no son els mateixos temps; quasi 550 anys de diferència són molts, però la manera d'avançar el relat i la forma d'explicar-se m'hi ha fet pensar.

La vetllada no s'ha muntat com una lectura, sinó que s'hi ha donat una certa escenografia, un encert perquè ha fet més àgil i fluït l'acte. Els vuit membres, elegantment vestits de negre, han començat d'esquena al públic i a cada canvi s'han anat movent per l'escenari , drets, asseguts en tauletes com de terrassa de bar... En el que podríem considerar canvis entre actes, una parella de ballarins ens han ofert breus moviments de dansa moderna en una mena de pas a deux contemporanis, sota música potent com Així Parlà Zarathustra, de Richard Straus, o Carmina Burana de Carl Orff, res de mariconades.

Val a dir que l'atreviment de la gent de la Taula de Poesia els ha sortit rodó, doncs si no és fàcil muntar un espectacle a base de poesia, ho és menys fer-ho amb vuit autors diferents sense que es trenqui la continuïtat. He quedat agradablement sorprès.

La sala Joan Brossa plena, i era la sessió de les set de la tarda, i a les nou del vespre encara n'hi havia una altra. Felicitats!

Les Dominiques

LES DOMINIQUES

(a La Seca Espai Brossa)

Als anys seixanta es va fer relativament famosa una monja dominica que acompanyant-se de la seva guitarreta —el diminutiu l'aplico per la poca habilitat tocant-la— va col·locar una cançoneta —més diminutius—als hits musicals europeus. Ja no recordo que va ser més impactant, si la cursileria de la cançó o que fos monja; Dominique, nique, nique deia la inspirada lletra... Per oblidar.

Doncs al dramaturg Iñaqui Garz li va semblar una bona història la vida d'aquesta monja fracassada i l'ha fet pujar als escenaris. Alcohòlica, lesbiana va penjar els hàbits per anar a viure amb una companya de comunitat. S'ha de dir que a la pobre la van putejar molt, doncs al convent se li quedaven els ingressos per drets, però les liquidacions d'hisenda les havia de pagar ella. Com es pot veure molt dins l'esperit de la manera d'entendre la caritat cristiana en algunes congregacions.

Fos quina fos la realitat, la història te molt poc gruix i menys interès i el text es fa molt pesat, en part per la manera de posar l'obra en escena que tampoc ha estat massa afortunada, amb diàlegs pesats i reiteratius. Penso que no s'ha aconseguit despertar interès, i és clar, amb aquesta base que hi poden fer dues actrius? Poca cosa.

La Sala Frégoli de La Seca a tres quarts d'entrada. Al acabar aplaudiments força tebis.

Watching Peeping Tom

WATCHING PEEPING TOM

(a la Seca Espai Brossa)

Avui a La Seca hem assistit a un espectacle que com a mínim hauríem de qualificar de curiós. Mentre els espectadors entravem a la Sala Joan Brossa, en una taula, a l'escenari, hi havia asseguts l'Àlex Gorina i la Patricia Mendoza, xerrant i prenen notes com si preparessin alguna cosa. Aliens al públic que anava entrant han continuat a la seva bola i ha estat més endavant que ens hem assabentat que la Patri representava a la Alícia, la filla de l'Àlex i estaven "preparant" la conferència que el crític donaria sobre la pel·lícula Peeping Tom, un trhiller del any 60 dirigit per Michael Powell, una peli de culte, per alguns.

Al film el protagonista és un ajudant de direcció psicòpata que grava les seves víctimes mentre les mata, un pertorbat a qui el seu pare, un científic,  li va putejar la infància experimentant amb ell les reaccions infantils davant la por. Diria que aquesta peli la vaig veure per allà als anys setanta o vuitanta i ara diré un sacrilegi: em va semblar cutre, amb un tecnicolor de colors primaris i unes interpretacions poc creïbles. Amb aquest precedents que hi feia jo a La Seca? Doncs confiança a l'Alícia Gorina i curiositat per veure una "cosa" que no tenia ni idea per on tiraria.

I així és com he quedat sorprès agradablement perquè l'obra, assaig, conferència, o .............. (ompliu la línia de punts amb un nom) l'he trobat interessantíssim. Han especulat sobre el voyeurisme, el crític ens ha il·lustrat sobre la vida i manera de fer del director anglès, relacions amb altra gent del cinema, però sempre tornant al tema del film, la psicopatia del personatge... Han jugat amb nosaltres espectadors utilitzant seqüències  que han copiat exactament, com quan la filla li demana al pare que es situï a la marca que li fa a terra amb guix; clavat a l'escena en que el prota matarà a una de les seves víctimes.

Al llarg de la representació "representa" que pare i filla s'han barallat, s'ha fet retrets, han parlat de la família, han coincidit en molts aspectes i han discrepat en altres, però al final el pare sempre ha fet cas a la filla, ja que és directora de teatre i sap com s'han de fer les coses. D'alguna manera s'han despullat davant d'un públic atònit que observava aquest diàleg artístic i vital entre pare i filla, crític de cine i directora de teatre.

Val a dir que l'Àlex Gorina s'ha interpretat a si mateix amb solvència i aplom, movent-se molt bé per l'escenari, fent veure que els focus el molestaven —cosa que possiblement sigui veritat— i explicant-se en el tema que domina (cine) com un professional de la interpretació. La Patricia Mendoza (La patri de l'Atrium) ha estat fenomenal: divertida, autoritària, emprenyada i carinyosa... ha fet una filla excel·lent!

Tot i el que he dit de la peli, l'he encertat anant avui a la Seca, com la resta d'espectadors, a jutjar pel aplaudiments que han recollit. La sala plena com un ou. Al finalitzar l'obra hi ha hagut tertúlia i el Manolo en contes de cava ha repartit vermut. A mi no me n'ha volgut donar perquè sap que haig de tornar a casa en moto i m'ha dit que si em fan bufar tindríem un disgust. És agradable veure que la gent es preocupa per tu.

Les Criades

LES CRIADES

(a La Seca Espai Brossa)

Abans de rebre honors i força reconeixements, Jean Genet va tenir una vida molt desgraciada segons el patró d'una gran part de la societat. Fill abandonat d'una prostituta es va passar la infantesa en orfenats, cases d'acollida i d'allà quasi directament als reformatoris i després presons. Delinqüent habitual, prostitut i autor de tota mena de malifetes —com diria la meva àvia— amb 33 anys va ser condemnat a cadena perpètua (poca broma) i aleshores va començar a escriure. Per sort Sartre, Cocteau i Picasso, entre altres, fascinats per la seva obra li van aconseguir un indult cinc anys després.

Tan les seves obres teatrals com les novel·les són dures i complicades, plenes de proxenetes, lladres i "gent de mal viure". El seu teatre no és gens fàcil i per dir-ho clar, no tothom n'és entusiasta, com és el meu cas. Tot i així avui he anat a l'estrena per veure si hem canviava la opinió.

Les criades són dues germanes que serveixen a la mateixa casa, a la mateixa "senyora", així l'anomenen. La relació amb ella és tensa i distant, però d'una certa fascinació. Quan la senyora no hi és una d'elles la interpreta, utilitzant joies i vestits. De tan en tant s'intercanvien els rols...

És una obra amb tres personatges, però habitualment s'adapta només perquè hi surtin les criades, com en la versió que ens ha ofert avui Genoveva Pellicer que també l'ha dirigit. Elisenda Bautista (Claire) i Meritxell Sabaté (Solange) penso que han estat bé en els seus papers; em guardaré molt de dir que no han estat encertades, però com que jo l'obra no me la crec —ja he explicat que Genet i jo no juguem a la mateixa lliga—  hem costa opinar amb precisió. El que sí tinc clar és que són papers difícils d'interpretar per les personalitats de les protagonistes que no tinc clar si són envejoses, tenen trastorn de personalitat o alguna altra patologia. Ha de ser difícil entrar en el paper, i per això ja em trec el barret.

La sala Leopoldo Fregoli de La Seca plena fins a la bandera; era nit d'estrena i els habituals no hi acostumem a faltar mai. A la sortida copa de cava servida per la Maria i l'Ester, els nostres àngels de la guarda, i el Manolo  de guàrdia a l'entrada vigilant que no féssim xivarri, que a la sala Joan Brossa feien Pàjaru.