Harket (Protocolo)

HARKET (PROTOCOLO)

(a La Seca Espai Brossa)

Què és el video-mapping? Fa una estona no en tenia ni punyetera idea; ara en se alguna cosa perquè he vist Harket (Protocolo) i en el col·loqui posterior ens ho han explicat: una tècnica de projecció videogràfica en tres dimensions que permet, per exemple, projectar un estampat damunt d'un sofà de manera tridimensional i ocupant totes les cares del moble. Si només servís per això seria una mariconada, però la seva sàvia i complicada utilització permet una escenografia fastuosa, com la que hem vist avui. Fins aquí la tecnologia; i la història?

La ficció va d'un experiment. Harket és un científic que investiga les possibilitats de sobreviure un mes en un búnquer amb l'única ajuda d'un sistema d'intel·ligència artificial, un súper ordinador anomenat Map#2. La filla del científic, Cristina, s'ofereix voluntària, però alguna cosa a fallat i les portes del búnquer no s'han obert... i han passat quasi dos anys. El més fort de la qüestió és que ens mostra la necessitat que tenim de relacionar-nos... ni que sigui amb una màquina —màquina que ens recorda al Hal 9000 creat per Arthur C. Clark de 2001 Una Odissea de l'Espai, obra que Kubrick va fer famosa al portar-la al cinema amb el mateix títol—.

A escena un únic personatge, la noia, que es mou pel búnquer amb una potència inusitada,  fent els exercicis físics, mentals i de disciplina que li mana Map#2, sense repòs. Cristina Fernández és la intèrpret, coreògrafa i ballarina, que ha portat el personatge a cotes altíssimes, amb un treball físic molt exigent mantenint la representació molt ajustada.

La il·luminació és extraordinària, doncs no és només projecció de llum; això del video-mapping pren un protagonisme important i funciona. Al final, la noia ja perd el control, o el coneixement i totes les projeccions es confonen i tremolen d'una manera que si mai us heu marejat fins al punt de perdre el món de vista, sabreu de que us parlo. La música que acompanya les escenes molt ben trobada.

Juan Pablo Mendiola és l'autor i director de la peça i Manuel Conde el responsable del video-mapping. No és teatre convencional; hi ha text, però no és de text. Hi ha dansa, però no és només dansa; és cieència ficció, però no hi surten androids; és un espectacle interdisplinari fet amb molt de rigor i, diria, posant tota la carn a la graella.

Us queden dos dies si encara no l'heu vist. Penso que val la pena no perdre-se'l. Tres quarts d'entrada a la Sala Joan Brossa —per cert, estic segur que a en Joan Brossa li hauria encantat— i forts aplaudiments. Hem acabat amb un breu col·loqui.

qklñjhb