13 de febr. 2014

Coaching

COACHING
( al teatre Tantarantana)



Avui al Tantarantana s'ha estrenat Coaching, comèdia empeltada de thriller polític amb un tema d'actualitat: les primàries dins els partits, aquella cosa que tots diuen que faran —per mimetisme amb el sistema nordamericà— fan —perquè al haver-ho promès no els queda més remei— però que cap voldria fer perquè s'hi ventilen massa interioritats.
En pocs dies ja és la segona obra amb aquest nom, o similar, a les cartelleres de Barcelona: el tema del coach està de moda, i com en totes les modes s'acostuma a passar bou per bèstia grossa, però anem al que hem vist aquesta nit.
L'obra és del dramaturg Àngel Amazares, fundador de la companyia Vintperquatre; també l'ha dirigit i ha interpretat un paper, i com deia una coneguda meva —una morenassa guapíssima per cert, parlant de nòvios— cuidadín, cuidadín. Autor, director i intèrpret crec que és una mala combinació, doncs fa que es perdin les perspectives i el sentit crític, i em penso que en bona part ha passat amb aquest muntatge.
La trama és molt previsible. Al cap d'un moment t'adones que els amants seran els que et penses que són amants i el discurs i la crítica política són facilonas —avui tinc el dia castellanufo; mal rotllo per un indepe com jo— i no convencen. Hi ha un moviment en el temps que va endavant, enrere, somni, realitat que és el més interessant, però penso que no acaba de quallar perquè l'obra te un missatge molt curtet.
Amb aquests vímets poc cistell han pogut fer, i els actor no han pogut lluir. Una noia com la Roser Batalla —el Principi d'Arquímedes, per citar una actuació brillant recent— m'ha semblat malaguanyada. La incorporació del vídeo, sense estar malament, tampoc ha aportat gran cosa a l'espectacle; ara ja comença a ser moneda corrent.
Un altra fet negatiu ha estat la comprensió auditiva. El Tantarantana no és un model de bona acústica, i els directors això ho haurien de conèixer i per tan, muntar l'espectacle "descaradament a la italiana", tots parlant de cara al públic. Avui anava amb un amic que, tot i no ser-ho, te l'oïda fina com un gat mesquer, i s'ha queixat de mala audició estant a la fila quatre; imagineu-vos jo que vaig amb audiòfons.
El Tantarantana ple, com es correspon a una nit d'estrena. Hi ha hagut aplaudiments i fins i tot algun bravo, però m'ha semblat tot una mica de tràmit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada