El hijo del acordeonista

EL HIJO DEL ACORDEONISTA

(al Teatre Lliure)

Joseba Irazu és un escriptor del país basc conegut  com a Bernardo Atxaga, el seu pseudònim. És de llarg l'autor en euskera més traduït i possiblement el més conegut; ha escrit teatre, novel·la, contes, poesia, assaig i fins i tot lletres de cançons. És el creador de Obaba, un lloc imaginari situat al país basc.

Soinujolearen semea (El fill de l'acordionista, en català) va ser escrita com a novel·la i Patxo Telleria la va adaptar per al teatre. Aquesta setmana la companyia donostiarra Tanttaka Teatroa ens l'ha portat al Teatre Lliure. Un encert, tot i que és una obra difícil de pair.

País Basc: el David descobreix que el seu pare va col·laborar amb el règim feixista. Junt amb el Joseba, amic de la infància, militen en la incipient ETA a les primeries dels anys 70. Aquesta militància els porta al exili a França i a continuació hi ha una història fosca de traïció. Arrel de l'amnistia per la mort de Franco el David surt de la garjola i se'n va a Amèrica a començar una nova vida. Trenta anys després, a punt de morir rep la visita del Joseba...

La història és molt potent i penso que ha estat un encert del adaptador no tractar-la de manera convencional, cronològicament lineal. La acció que comença pel final i es fa un tip d'anar endavant i endarrere ha creat un clima molt adequat per immergir-nos en uns temps, si no caòtics, sí molt complicats. Molt ben tractats els moments emotius de la relació amb la mare i l'eterna enamorada, filla del feixista més important del poble...

La posada en escena és francament espectacular. L'acordió és el lei motiv de l'escenografia: cortines plegades com la manxa dels acordions que pugen i baixen, acordions simulant les pedres d'un riu, un acordió encès quan hi ha un incendi, un acordió penjat del sostre com a element de tortura... i molta música interpretada amb aquest instrument. Fins i tot en el moment que el protagonista recent operat està amb respiració assistida, els acordions fan el soroll de la manxa del pulmó artificial. La il·luminació fantàstica, a la mateixa altura.

Fernando Bernués ha dirigit als catorze actors —i acordionistes— amb saviesa aconseguint una homogeneïtat admirable, on ningú ha destacat per damunt del demés, aconseguint així un nivell sense alts i baixos que ha beneficiat al conjunt del relat. Bravo!

Avui, a la Puigserver, mitja entrada justeta. No és una obra fàcil, però els que hi hem entrat —no a la sala, sinó a l'obra— n'hem sortit molt satisfets. Gràcies programadors del Lliure per fer-nos arribar obres importants. Forts aplaudiments... però un inconvenient. Hi ha hagut problemes amb la projecció de la veu; l'audició no sempre ha estat el clara i perfecte que hauria sigut desitjable.

P.D. Ni per un moment l'obra intenta justificar ETA.