LA MASCARADA FANTÀSTICA
(a la Leopoldo Fregoli de La Seca)
La molt italiana Commedia
dell'Arte va néixer a meitats del segle XVI, barrejant elements del
teatre literari del Renaixament amb tradicions carnavalesques, d'on treu el
vestuari, les màscares i les acctituds. Era un espectacle de carrer, molt
improvisat, però on cada personatge tenia clar el seu rol determinat: Arlecchino és un criat murri i
embolicaire, Colombina una criada
trapella, Pantalone un mercader vell,
Balanzone el doctor presumptuós...
Els actors eren per primera vegada professionals que dominaven tècniques de
cant, mim i tenien habilitats acrobàtiques. Havien de ser persones cultes,
coneixedors de mil i una històries i retenir un sac de frases fetes per
aplicar-les a les seves improvisacions. Era un teatre molt popular per divertit
i a la vegada crític on els poderosos no sempre en sortien ben parats.
La Cia. de la Rosa
és un grup de recent formació que ha creat l'espectacle que està en cartell a
la Sala Leopoldo Fregoli de La Seca. S'han especialitzat en cabaret i Commèdia de creació pròpia absolutament
vertical, des de la idea fins al vestuari. És teatre popular, exagerat,
repetitiu, físic, de moviment, cantat i fins i tot plorat.
La Mascarada
Fantàstica parteix del fet que Pantalone
que ha perdut diners en un negoci vol refer-se casant el seu fill Giorgio amb la princesa Doralice, rica hereva veneciana, però
els joves no es coneixen i no es volen casar. Aleshores Pantalone recorre a una bruixa i la cosa es complica... i molt.
Amb aquest petit
fil argumental els actors fan de tot: ploren, riuen, canten, s'empaiten, simulen
ser altres personatges i transiten d'una època a l'altra; critiquen l'ambició
del pare del noi sense oblidar-se de la dels polítics d'avui... en una
escudella barrejada on tot s'hi val, i com que ja he dit que en la Commèdia la improvisació era bàsica, fins
i tot aturen l'obra... per fer cagar el tió.
I amb aquests
vímets han fet aquest cistell en el que el públic hi ha fet cabre de tot:
riallades, picades de mans acompanyant les cançons i fins i tot fent l'onada.
La posada en escena molt simple, molt adequada: una cortina amb obertura
central, tal com s'hauria fet al carrer. Aquest simple atrezzo els ha permès aparèixer i desaparèixer de manera esbojarrada
pel centre i pels laterals que estrechas
son las calles de Venecia, deia la bruixa que amb el seu abric gruixut
quasi no s'hi encabia.
El públic ens ho
hem passat bé, que era la pretensió dels de la Rosa. Sabíem que no anàvem a
veure Incendis sinó una cosa festiva i desenfadada, una mica transgressora i
exagerada, en fi, commedia dell'arte. Fins el 4 de gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada