Fedra

FEDRA

(al Teatre Romea)

Eurípides va estrenar Hipòlit a Atenes l'any 428 a. C., una tragèdia clàssica grega. Més tard el cordovès, però romà, Séneca va escriure Fedra a partir del mateix mite, i al segle XVII Jean Racine en va crear la seva versió en alexandrins. És, més o menys, la versió que hem vist avui al Romea, però en català.

La història és coneguda. Simplificant-ho molt, mentre Teseu volta pel món, la seva actual dona (Fedra) s'enamora bojament del seu fillastre (Hipòlit) que el seu home va tenir amb la anterior dona, l'amazona Antiopa. Hipòlit no fa cas als requeriments de la seva madrastra i ella despitada l'acusa d'haver-la violat... marro.

Al programa de mà no hi consta el traductor, cosa que lamento, ja que em sap greu opinar sobre persona desconeguda, però em sembla que aquí hi hem tingut el primer problema. La traducció d'obres en vers és molt punyetera, i sense ser un expert, penso que quelcom no ha funcionat, doncs el vers no fluïa amb naturalitat i si el teatre en vers no "camina endevant" com la música de Vivaldi, penso que alguna cosa està fallant.

L'escenografia era força espectacular. S'han carregar dues o tres files de butaques i l'escenari feia un pendent fins al pati de butaques, representant un terreny força erm tot i que amb algun toll d'aigua, com podria ser un paisatge grec. Del cel hi penjava un disc solar immens que després s'ha convertit en lluna formant quarts: vella, minvant, nova i creixent; el conjunt formava part de la il·luminació. El vestuari entre clàssic i actual: les dones amb vestits "antics" i els homes de militar.

Ara l'important. Penso que la direcció que ha imposat Belbel ha estat massa conservadora i això ha llastrat l'obra, i molt. El teatre de Racine no és allò de pim pam pum, te la foto, replica i ja la tens; no. L'autor era un home d'educació jansenista i això pot marcar la vida al més pinxo. Li agradava mostrar la passió com una força fatal que destrueix al qui la té, i això sense presses; aleshores tenint en compte aquests precedents penso que Belbel encara s'hi ha "columpiat". Mentre un dels personatges deixa anar una paràgraf llarga clamant als deus,  la resta d'actors estan "fent presència" de braços encreuats, i això queda molt estàtic.

Em sap greu, però no m'ha agradat massa. Penso que la manera d'afrontar l'obra ha impedit que els actors, una bona colla de bons actors no s'hagi pogut lluir. Era com si recitessin el seu paper sense creure-se'l massa, i això és una cosa que a mi em fot. El Romea ple a vesar, era nit d'estrena oficial amb un públic convidat.

Qwerty