IL N'EST PAS ENCORE MINUIT...
(al Teatre Grec)
Aquest és un espectacle
de circ, tot i que no del tot perquè una de les característiques del circ és la
seva varietat, on hi intervenen quantitat de disciplines, des de pallassos a
funambulistes, domadors de feres (ara potser ja no) a trapecistes, dones
barbudes i nans, i l'espectacle que hem vist avui al Grec és d'acròbates... i
una mica de dansa. Tot i així penso que ho podem considerar de circ.
Cap escenografia en l'immens escenari del Grec on apareixen quatre xicots
que es comencen a barallar. Sembla una baralla real, amb agafades, cops i
empentes; de seguida s'hi van afegint més artistes, nois, noies que formen dos
bàndols. Finalment la cosa s'apaivaga i comencen les acrobàcies, salts impossibles,
torres humanes, tot realment espectacular, d'una precisió mil·limetrada i un esforç
que jo qualificaria de sobrehumà.
Damunt l'escenari 22
components de la Compagnie XY que han
enfilat sense treva tota mena d'acrobàcies, salts on semblava que el temps es detingués
mentre els cossos volaven per damunt de torres humanes de dos i tres piso. Penso
que han fet tot el que és possible en aquesta disciplina i segurament alguna
cosa "impossible". M'ha sorprès molt que tots feien de tot, que tan
feien de "portadors" els xicots més cepats com les noies més
baixetes; la preparació física d'aquest conjunt és admirable, i així ha anat
passat l'espectacle amb quasi sense elements mecànics, només un trampolí de
fusta.
En un moment s'han
format parelles i al so d'una música swing
han començat a ballar lindy hop,
aquest ball una mica acrobàtic que els negres de Nova York van popularitzar al
voltant dels anys 20 en substitució del esbojarrat xarleston. Aquest trencament
trobo que ha sigut interessant per donar una mica d'aire a tanta i tanta
acrobàcia.
Com a resum he de dir tinc
el corazón partío, com l'Alejandro
Sanz, ja que com a demostració d'acrobàcia li haig de donar la màxima nota,
doncs les execucions són impecables i la dificultat i el risc són molt alts. En
canvi com a espectacle m'ha semblat una mica repetitiu, tot i que actuen bé —jo
sóc de primera fila i veia perfectament les cares, els somriures, i tota mena
d'expressions; mai una expressió tensa com quan s'està al límit... però una
mica repetitiu. Arriba un moment que el más
difícil todavía ja no emociona.
Tot i així puc dir que
és una funció digne de veure's, entre altres motius per la ocasió de veure
tanta penya fent coses que ratllen el que sembla inabastable. El Grec ple fins
a la bandera d'un públic enardit que ha anat aplaudint a cada moment els diferents
moviments. Bravos, xiulets i picades de mans llargues, llargues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada