NINET'INFERNO
(al Teatre Lliure de Montjuic)
Roland Auzet sembla un home d'aquells del Renaixament, ja que és compositor, percussionista, director d'escena i creador; per acabar-ho d'arrodonir també ha
estudiat circ. A partir dels sonets de Shakespeare ha creat aquest espectacle
de gran format i difícil classificació. Pel que explica hauria pogut ser un
monòleg fet en un teatre de butxaca, però el que ell va concebre necessita d'un
gran espai i una infraestructura potent. Per això es va programar al Teatre
Grec, però després de veure unes mancances en seguretat es va haver de traslladar
a la Sala Fabià Puigserver del Lliure.
Pascal Greggory, un actoràs de teatre i cine —porta més de 80 pel·lícules
fetes amb directors com Rohmer— es posa a la pell d'un home gran que ens
explica els turments que viu per haver-se enamorat d'un jove, un
acròbat-ballarí. Tota la peça és la lamentació d'una persona que no hi pot fer
res, està atrapat en aquest amor, per acabar-ho d'espatllar homosexual, i no te
manera de sortir d'aquest cercle fatal. Mentre es desespera el jove va dansant
i fent moviments acrobàtics de tota mena, per terra, damunt d'una pila de cadires
i especialment en una mena de plataforma aèria que pren vida pròpia gràcies a
un sistema de cables i motors que la manen. Sembla mentida que un entarimat de
dimensions considerables es bellugui com ho ha fet aquest giny.
Un altra element "espectacular" ha estat la presència de la OBC.
La Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya ha ocupat els dos
laterals de la sala i ha interpretat una música interessantíssima i subjugadora
del propi Roland Auzet —excepte una peça barroca— que ha anat encoixinant el
queixós discurs del protagonista, a mode de cor grec, segons el programa. A mi
em sembla una afirmació un pèl agafada pels pèls (i perdoneu la redundància), però
per això no discutirem. El que no sé és d'on ve el nom de Ninet'inferno.
En conjunt a mi m'ha agradat, tot i que la considero una desmesura pel que
ha explicat, però també penso que la seva bellesa ha consistit en aquest excés.
El vell enamorat ho havia d'esbotzar tot i si la cosa que es rebenta és ben
grossa es nota més.
La Sala Fabià Puigserver pràcticament plena i la gran part del públic ha
aplaudit amb ganes i cridant forts bravos. També s'ha de dir que alguns
espectadors han abandonat la sala abans d'hora, els primers uns de la meva fila que no han aguantat ni deu minuts. Potser es pensaven que feien una comèdia de l'Arturo Fernández i les seves chatinas,
i al veure que era en francès i rarota han tocat el dos caminant ajupits per no
molestar.
Acabo traient-me el barret davant el personal del Teatre Lliure. Dos dies
abans d'estrenar, i en funció única, descobrir que es tenen problemes i s'ha de
canviar d'escenari, ha de ser allò que en diuen un marron de campionat. Doncs
per una banda el personal d'atenció al públic ha organitzat el canvi de
localitats amb un somriure als llavis i amb eficiència, i els tècnics —aquestes
persones que mai es veuen— han muntat l'espectacle en un plis plas. Bé, segurament
que no ha estat així, que la seva feinada els haurà donat, però pels de fora
ens ha semblat el més normal. Un aplaudiment per a tots ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada