MARAT/SADE
(al Teatre Lliure de Gràcia)
Si la neurona que em queda pasturant pel cervell no em falla, l'any 1968 Adolfo
Marsillach ens va portar el Marat/Sade de Weiss al teatre Poliorama. No cal dir
que va ser un esdeveniment important en un país que encara semblava estar
d'alguna manera en postguerra, que patia censures i altres coses que em fa
mandra recordar. Avui, amb la representació que s'ha estrenat al Lliure de Gràcia
he pensat que podria comparar, però no. M'he adonat que no em recordava de
quasi res; la neurona s'ha quedat a gust suposo que fent la digestió o la
migdiada. Només puc dir que l'any 68 vaig flipar; conclusió, serà una crítica
gens contaminada.
Atalaya és una companyia sevillana multipremiada dirigida per Ricardo Iniesta,
pel que sembla admirador de Brecht i el seu teatre èpic. Sense tenir res a
veure, a mi l'arrancada de l'obra, per la seva estètica m'ha creat un flash com
si veiés als de la Zaranda; tampoc és tan estrany, ja que només 100 kms.
separen Sevilla de Jerez, però anem al que he vist avui.
Representa que els interns del manicomi de Charenton interpreten una obra
de teatre escrita pel marquès de Sade, un dels reclusos, on s'enfrontaran
personatges de la Revolució Frnacesa, etre ells i protagonista, Jean Paul
Marat, activista d'esquerres durant la Revolució Francesa, detestat per aristòcrates
i burgesos, i estimat pels més desafavorits. Va ser assassinat a la banyera de
casa seva per la girondina Charlotte Corday. La peça és prou coneguda com per
deixar-ho aquí. L'interessant és la manera com s'ha muntat.
La posada en escena és sòbria, però d'altura per doble motiu: per
l'efectivitat de les cortines blanques a tres nivells de fondària i per la seva
elevació, del terra fins al sostre de l'escenari. Això també ha donat molt de
joc a la il·luminació —el blanc, ben tractat és molt agraït— que ha estat
excel·lent. Quatre banquetes, un piano mòbil i la banyera —sense banyera
possiblement no hi ha Marat— han completat l'atrezzo.
Nou actors i a la vegada cantants han aparegut un darrera l'altra, vestits (?)
amb una roba força esparracada, blanca, d'un blanc brut i també tacat.
Semblaven components de la Santa Compaña. Aquí vull fer esment que en tota
l'obra hi ha hagut una coreografia mil·limetrada que ha jugat amb les immenses
cortines blanques que penjaven cel cel.
Els actors, que en moltes parts de l'obra han cantat amb autoritat, penso
que han estat molt bé, exagerats (són bojos) i destacant en l'expressió
corporal i especialment facial. Ricardo Iniesta els ha dirigit bé, i no és senzill,
doncs era fàcil passar-se de la ratlla i caure en una mena de pastitx. La
música està gravada per un piano o una tuba, excepte en les escenes que una de
les actrius acompanya a la resta amb un petit acordió.
Jo he sortit molt satisfet, com la majoria d'espectadors que quasi omplien
el Lliure de Gràcia i han aplaudit amb ganes. Però sé d'altres aficionats
veterans i molt bregats que no hi han sabut veure la gràcia. Com va dir El Gallo,
hay gente pa tó. Només en cartell
fins diumenge, com tantes peces del festival: pim, pam, pum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada