Cine

CINE

(Opinió)

Els que em coneixen saben de la meva debilitat pel teatre, però potser no tan pel cinema. Doncs sí, també estic força enganxat al que alguns anomenen setè art, el que passa és que tot i veure força cinema no en faig gaires crítiques perquè el dia només te 24 hores i amb el teatre ja se m'amuntega la feina. Ara, aprofitant que l'agost és pràcticament un mes de ramadà teatral, intentaré fer uns quants comentaris i començaré per una declaració de principis.

No m'agrada generalitzar, però diré que el cine està una mica fotut. La majoria de produccions es fan a Bollywood i Hollywood, per aquest ordre; el que es fa a Bollywood m'interessa poc i el que surt de Hollywwod cada vegada menys. Les majors estan abocades als bolckbusters, seqüeles i preqüeles, i molt preocupades per com els classifiquen les pel·lícules, de forma que siguin aptes per una gran majoria de públic, i així tallen moltes ales i els productors encotillen la creativitat de guionistes i directors.

És per això que una gran part de creadors, es dediquen a les sèries, on la llibertat és molt més gran, i fins i tot de vegades absoluta —vegeu si no Carnivale o True Detective—. Sovint sembla que el cine ha tornat a la Cacera de Bruixes dels anys 50, amb la diferència que en contes de manar alguns senadors i els tribunals, manen els mercats, els amos dels diners. Curiosament les sèries no s'han vist tan afectades, suposo per tenir un sistema de distribució diferent, Blue Ray, TV per cable...

Tot i així avui volia començar per parlar d'un cinema que em te el cor robat, el que quan era un nen en dèiem de "dibuixos animats". De petit anava cada diumenge a la tarda al Centre Catòlic del meu poble, local on feien sessió doble i entre les dues pel·lícules passaven curts de dibuixos, habitualment del Popeye, el Mickey Mouse i de la Betty Boop, aquesta amb no massa freqüència perquè era una mica descarada: portava faldilla curta i una lligacama a la cuixa. De seguida va entrar el color amb "supereproduccions" com Bambi i Dumbo. Va ser com tocar el cel amb les mans. Després van aparèixer el trapelles de la Warnes, Tomy i Jerry i tot una penya que ens van divertir de veritat amb una mica més de dolenteria que els ensucrats de Disney. Des de llavors que hi estic enganxat, i últimament amb les pelis creades per ordinador ja ni us en parlo, tot i que l'important no és tan la tècnica com els guions i la direcció.

Parlant de tècnica, n'hi ha una que no és nova, que em te absolutament enganxat: l'stop motion, consistent en capturar fotografies consecutives d'un objecte movent-lo una mica entre fotografia i fotografia, de manera que visualitzant-lo ràpidament sembla que l'objecte es mogui. És una tècnica difícil i de paciència, doncs per cada segon de film calen 24 fotogrames. Dins d'aquest sistema podem fer dues grans distincions: els objectes i personatges fets amb plastilina (com l'Ovella Shaun)  i els realitzats amb objectes rígids (com la Malson Abans de Nadal). Quina tècnica és més bona?, no ho sabria dir, però potser la de la plastilina és més tendra, però torno a repetir que això ja és qüestió de guió i direcció.

Volia comentar les pelis d'un director australià que he descobert (en el sentit que no el coneixia) però ja ho faré un altra dia, que ara ja m'he enrotllat prou.