AQUIL·LES O L'ESTUPOR
(al Mercat de les Flors)
Amb aquesta obra he dit bye bye al Festival Grec d'aquest any. Ha estat un
Grec intens, al menys per a mi, i m'atreviria a dir que un dels bons Grecs dels
últims temps, i per això em sap greu que el meu acomiadament hagi estat amb una
de les funcions més fluixes, des del meu punt de vista, de tot el mes. Avui la
crítica serà curta, ja que no sé massa que dir.
Segons el programa de mà, Aquil·les i Helena es van entrevistar durant la
guerra de Troia i es van enamorar malgrat ser un amor impossible, doncs l'obra
neix a partir d'aquesta trobada, amb un muntatge poc convencional que fon les
possibilitats expressives de la dansa, la música i la interpretació dramàtica,
amb notes d'humor... Vale.
Jo tot això no ho he vist, o ho he vist una mica esbiaixat. El recitat de
Quimet Pla de la primera part, m'ha semblat un pèl estripat i el de la segona
una mena de còpia de les traduccions que feia Carles Riba dels clàssics grecs per
la Bernat Metge. Tot força desequilibrat. La dansa, moderna o millor contemporània,
força repetitiva i la música francament pesada: el saxo només ha fet sorolls i
l'altre instrument era una mena de zamfona, giny de l'edat mitjana d'una
simplicitat ... doncs del segle X.
Per acabar-ho d'espatllar, l'espectacle que havia de durar 90 minuts s'ha
allargat a més de cent. Fa de mal dir si la pila d'actors i ballarins ho han
fet bé o malament; quan les coses es fan pesades costa ser objectiu. La sala Maria
Aurèlia Capmany a la meitat. Aplaudiments de compromís.
de la crítica res a dir: tothom té dreta a opinar i a dir la seva (de vegades, malauradament). ara bé, informi's una mica abans de dir segons quines coses, perquè si no, podria passar com a un ignorant i això queda registrat als arxius d'internet per a sempre. "i l'altre instrument era una mena de zamfona, giny de l'edat mitjana d'una simplicitat ... doncs del segle X". l'altre instrument no era una mena de zamfona. era una viola de roda. 'zanfona', que no 'zamfona' és el nom que rep en castellà. el seu origen cal buscar-lo al segle Xè, però a partir d'aquí es va transformant i re-inventant fins als nostres dies. es toca a tota Europa i al llarg de la història amb ella s'ha interpretat una gran quantitat d'estils de música diversos: medieval, barroc (sí, a la cort de Versalles!), folc, fins a música contemporània. de simple no en té res. és un enginy força complex i tocar-la bé requereix anys de dedicació. en el cas d'"Aquiles o l'estupor" el seu intèrpret utilitza tècniques pròpies de la música contemporània. o és que vostè es va quedar en un passat remot i desconeix el que es va fent en música (i evidentment en dansa i en teatre) des de fa ja 100 anys, amb reconeixement i acceptació per part de la Humanitat? ai! que poc costa destruir-ho tot, sense valorar el més mínim l'esforç ingent que es fa per intentar comunicar alguna cosa humana des del punt de vista de l'art.
ResponEliminaNo acostumo a conteastar a anònims, però aquesta vegada t'haig de donar la raó. La "n" i la "m" són lletres que estan molt juntes al teclat dels ordinadors.
ResponEliminaEl que sí em sembla d'una simplicitat acollonant és la vostra critica de la musica. La viola de roda, per més medieval que sigui no em sembla un instrument fàcil de tocar. La seva presència al escenari enllaçava antigor amb modernitat. L'ús dels saxòfons ( pel cap baix n'hi havia dos, un soprano i un tenor) explotava fins al límit les possibilitats expressives de l'instrument: ara era un aulós doble, ara eren les entranyes de Prometeu. Si a tot això li afegim el piano, l'electroacústica i el piano preparat interpretat pel mateix autor, trobo que el treball de'n Knut Vaage s'adeia perfectament a les exigències del guió. Ai! Fa més de 100 anys que es va estrenar La Consagració de la Primavera i encara hi ha un important sector de públic que no està preparat per a rebre segons quin llenguatge!
ResponElimina