EDIPO REY
(al Teatre Lliure de Montjuic)
Fa quasi 2.500 anys a l'antiga Atenes ja hi havia autors que escribien i
feien representar obres de teatre potents, i avui al Lliure s'ha començat una
revisió amb Edipo Rey de Sòfocles.
Sens dubte aquest és un dels grans dramaturgs tràgics de l'antiga Atenes, i es
diu que va escriure més de 120 obres —diuen que va viure fins els noranta anys—,
però tot i així té mèrit perquè en aquells temps (sembla una cita de l'evangeli)
s'ho havien d'inventar tot. Ara pots escriure una història i dir "basat
en..." o "lleugerament inspirat en...", però aleshores no, eren
els principis i cada història era nova, però anem al tema.
La història d'Èdip és recargolada, com li correspon a un
heroi de la mitologia grega. Fill dels reis de Tebes, Lai i Jocasta, sense saber-ho
matà al seu pare i es casà amb la seva mare, amb la qual va tenir dos fills i
dues filles. Quan per culpa d'unes consultes a l'oracle amb motiu d'una pesta
que assotava Tebes, tot surt a la llum es desencadena la tragèdia, fins el punt
que fins i tot els descreguts com jo ens preguntem: el destí persegueix al ésser
humà? Tranquis que és una pregunta retòrica.
Sanzol, adaptador i director, n'ha fet una versió de poc
més d'una hora amb els personatges principals asseguts en una taula on sembla
que s'ha de servir un banquet. Cinc actors fan 13 personatges; només Èdip i
Creont no doblen cap paper. La peça m'ha semblat estàtica, d'un immobilisme
físic que m'ha resultat tediós. Jo no vaig mai a lectures de teatre perquè
aquest és un art que em demana acció i moviment escènic. Doncs avui m'ha
semblat assistir a una lectura, una lectura "cridada" per culpa del
volum que li han donat els tècnics, ja que els actors anàvem amb micròfon. El
cor grec és una cosa que m'encanta; sentir recitar un text a múltiples veus
fent reflexions, o donant explicacions, penso que és una de les coses grans del
teatre clàssic grec, però escoltar a Antígona
i Iocasta, que acabaven de fer el seu paper, recitar a dues veus, sense solució
de continuïtat, no m'ha fascinat pas, i menys sense moure's de la cadira en que
seien feia un moment.
No diré que els actors ho fessin malament, però penso que
no han destacat, o no han pogut destacar pel plantejament que s'ha donat al
muntatge. Personalment a mi Lumbreras, en el paper d'Èdip no m'ha agradat, però
em guardaré de donar-li la culpa a ell. Segur que ha fet el que el director li
ha manat. La il·luminació de Pedro Yagüe molt interessant. La Puigserver de Montjuic
plena d'un públic àvid de veure aquesta trilogia. Tot i així diria que els aplaudiments
han estat entre fluixets i de compromís.
Demà més. Aquest Teatre
de la Ciudad ens portarà Medea, una altra adaptació de tragèdia clàssica, de
Sèneca i Eurípides. Aquesta setmana els espectadors, és com si haguéssim pujat
en un Dragon Khan d'emocions clàssiques; incestos, infanticidis... Redéu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada