Charlie And The Chocolate Factory

CHARLIE AND THE CHOCOLATE FACTORY

(al Drury Lane Theatre Royal de Londres)

Com que la cartellera de Londres ja la tinc força atropellada, i ara a l'agost, tot i fer moltes coses, es reserven les estrenes pel setembre i octubre, avui he anat a veure una obra que en condicions de poder triar no hi hauria anat; Charlie and the Chocolate Factory, la famosa peça de Roald Dahl, que ja porta força temps al Drury Lane Theatre Royal.

Aquest és un teatre que mentre vas avançant pels seus salons i passadissos no pares de veure cartells i fotos amb patums del món de l'espectacle, des de Sir. John Gielgud a la Ginger Rogers, per posar dos exemples ben diversos i mantenir la paritat, que jo quan m'hi poso sóc políticament correcte. Com a teatre dels antics té l'inconvenient  de la poca inclinació de la platea i butaques molt justetes, res a veure amb el New London o el St. James, però té molt d'encant i és el més antic de la ciutat; el primer va ser construït al 1663; després es va enderrocat, refet, ampliat... i fins avui.

Charlie és una peça familiar i estic segur que tindrà molt d'èxit per aquest motiu i per l'us de la tecnologia, projeccions i efectes especials. Jo al interludi sempre vaig a veure la taula del tècnic de so i llums, habitualment situada a l'última fila, i feia feredat de veure, amb una quantitat de pantalles i mescladors, que no entenc com dues persones són capaços de portar.

Com ja he dit l'obra és de Dahl —us recomano llegir Històries Imprevistes, tot i que en un període de temps evitareu menjar cuixa de xai al forn— i la música de Marc Shaiman, un nordamericà especialitzat en música de cinema que no tinc clar que valgui massa per fer música de teatre, doncs se li nota molta professionalitat; aquí ha omplert la partitura d'efectes "espectaculars", però pel meu gust al llarg de tota l'obra li ha faltat "ànima". Recordeu Memory, de Cats, o On My Own de Les Misérables? Doncs això, una música que en cap moment m'ha emocionat, i això en un musical és pecat mortal.

Per altra banda, excepte la primera part que passa a casa del Charlie, amb els quatre avis dins els llits enfrontats, i l'anunci de Wonka de les cinc pastilles de xocolata amb el bitllet daurat, la resta penso que suporta un abús de tecnologia, projeccions, video-mapping, i altres coses amb noms que desconec, un excés que fa l'obra espectacular, però amb poc gruix i que a mi al cap d'una estona m'ha començat a avorrir.

Al marge d'aquesta valoració, molt personal, haig de dir que l'orquestra, de catorze músics, sonava, allò que al meu poble en diem de collons, cosa habitual en els teatres anglesos, els actors, trenta-quatre si no m'he descomptat, ho han fet rebé, doncs saben interpretar, cantar i ballar; només els falta saber cuinar, però això és habitual en el teatre anglès (saber actuar, no cuinar). Tècnicament estan a molt alt nivell, especialment amb el tema d'inalàmbrics, ja que no sembla que en portin i que la veu la sents sortir de la seva gola, no d'un amplificador que hi ha en un lateral de l'escenari.

I doncs? Doncs tot perfecte, menys que a mi no m'ha arribat massa enllà. No n'hi ha prou en fer-ho bé. Avui al West End és difícil, suposo, trobar un muntatge deficient, hi ha massa bons professionals. Ara, que l'obra t'arribi a emocionar... això ja és una altra història. Per cert, anant a una altra cosa, m'hauria agradat veure Mrs. Hendersons Presents, una obra de Martin Sherman que m'havien recomanat, però ja havia caigut de la cartellera. Cagumdena.