IN MEMORIAM: LA QUINTA DEL BIBERÓ
(al Teatre lliure de Montjuic)
Hi ha obres que presenten dificultats a l'hora de fer una ressenya.
Habitualment perquè es tracta de temes sensibles que afecten a una gran part de
la ciutadania. Imagineu-vos una peça sobre la dictadura argentina de finals
dels setanta, o dels camps d'extermini de la segona guerra mundial. Són temes
punyents i si les obres es representen a Argentina o Alemanya, la sensibilitat
es multiplica per molt. És el cas de la funció estrenada el passat dia 14 al
Lliure de Montjuic: In Memoriam: la Quinta del Biberó.
Com que no és una obra de ficció, hem de separar els fets històrics de
la dramatúrgia, i no crec que hi hagi ningú que no consideri que cridar a files
aquesta lleva que l'any 38 estava composada per vailets que tenien 17 anys va
ser un disbarat i un acte criminal. Jo tinc néts d'aquesta edat i només de
pensar-hi em salten les llàgrimes mentre escric. Sóc de l'any quaranta, el que
vol dir que el meu pare va tornar viu del camp de refugiats del sud de França,
i els que van perdre la guerra defensant l'estat de dret, parlaven poc de com
ho van passar, però una de les poques coses que li vaig sentir a dir sempre,
era que cridar la lleva del biberó va ser un acte criminal. Sentir aquella
canalla com plorava, arraulits dins una manta, sense poder dormir per culpa de
la por, no devia ser un plat agradable de pair. Dit això passo a opinar sobre
l'aspecte teatral.
A mi no m'ha arribat molt al fons del cor, potser perquè la informació
que tenia de primera mà m'ha fet pensar que potser no s'havia aprofundit prou
en els aspectes importants i sagnants i per altra banda en certa forma s'havia
banalitzat una mica incidint massa en aspectes "divertits" com la
forma d'intercanviar paper de fumar per tabac. Torno a dir que jo tenia
informació de primera mà, ja que el meu pare era de les poques coses que ens va
dir da la guerra. A més ell tenia un "protegit" d'Olot d'aquella
quinta que acabada la guerra havia vingut per casa a visitar-nos més d'una
vegada.
La posada en escena tampoc m'ha semblat cosa de l'altra món, amb unes
projeccions al fons de l'escenari, i penso que la Kompanyia tampoc s'ha pogut
lluir, doncs no era un text que dramàticament donés per fer-ho. En canvi el
conjunt musical encapçalat per Dani Espasa, que ha acompanyat l'obra, nota alta
i per a mi potser el millor de tot, el final amb els actors drets, cantant una
mena de rèquiem. Aquí s'ha m'ha posat la pell de gallina i m'he emocionat.
En fi, m'ha semblat una mica irregular, o potser n'esperava una altra
cosa influenciat pel que sabia a partir del meu pare, i com tothom sap en temes
com aquest costa molt ser objectiu, o potser fins i tot és impossible. Això sí,
la Sala Puigserver plena s'ha posat dempeus aplaudint i aplaudint, de la qual
cosa me n'he alegrat, i molt.
Qwerty
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada