VERQACRUZ. NOS ESTAMOS DEFORESTANDO
(al la Nova Jazz Cava, dins el TNT)
Avanço que aquesta obra no és un
espectacle. M'explico: és una conferència dita amb l'ajut de petits moviments escènics i teatre d'objectes. El protagonitza Luisa Pardo, una
noia de l'estat de Veracruz (Mèxic) que forma part del col·lectiu Lagartijas Tiradas al Sol, compromès en
denunciar la corrupció que impera al seu país. Avanço que jo em pensava que anava
a veure una obra de teatre, però no lamento pas haver-hi assistit.
La peça-conferència comença explicant
que és l'estat de Veracruz, les seves característiques geogràfiques, el
paisatge, la seva bellesa i la seva història, encetant per la precolombina,
citant l'època esclavista i el trànsit de mercaderies entre l'Atlàntic i el Pacífic
—Veracruz està en una de les franges més estretes entre els dos oceans—, fins al
segle XX. Una vegada situats continua centrada en l'època actual.
I entrem en les entranyes d'un dels
països més corruptes d'Amèrica, on la impunitat és el pa de cada dia; el naixement
del PRI —Partido Revoludionario Institucional, un dels oxímorons més vistosos de
la història—, la compra de vots, la ineficàcia de la justícia i les brigades
policials i a la vegada criminals. El narcotràfic la seva relació amb els
poders públics així com les lluites a mort per obtenir l'exclusiva (càrtels). I
com a colofó els assassinats i desaparicions de dissidents, joves lluitadors i
estudiants.
Tot això ho explica la Luisa Pardo que
físicament és una noia d'aparença feble, amb les seves ulleretes i vestida amb
una roba que sembla comprada de segona mà a OXFAM. Aparença, he dit, perquè en
realitat la seva valentia —i la del seu col·lectiu— és admirable. Denunciar
aquests fets és fàcil que a la curta o a la llarga li costi la vida, i si te sort
no la torturaran. Això no és poca cosa. Penso que ningú vol passar a la
història com un mort que va ser valent. Els que emprenen el camí de la denúncia,
penso, ho fan per millorar el seu país i continuar vius per seguir millorant-lo
i poder explicar-ho als seus fills i néts.
La posada en escena —ja que tot i ser
una conferència té posada en escena— és molt senzilla: al fons una pantalla on
es projecten els vídeos; a la dreta un piano de cua, doncs al fer-se l'obra a l
Nova Jazz Cava ja i hi és sempre fa bonic. en canvi la banqueta s'ha utilitzat
per anar-hi posant objectes: figuretes, arbres, tot de joguina al estil Agrupación
Señor Serrano, i al terra també: espelmes i altres andròmines que fan
referència al que conta. A l'esquerra dels escenari una taula on la Luisa hi té
l'ordinador amb el que manipula el so i les projeccions.
Tothom ha sortit amb el cor encongit
després d'aplaudir a la noia i la seva determinació. A la sortida molts
comentaris a l'estil "vivim en una merda de país que es diu Espanya, però
encara som afortunats".
Un apunt. Sé que sonoritzar bé és
difícil; és un feina tècnica, però com totes té el seu art. Sonoritzar per un
sol dia encara és més complicat perquè no hi ha correccions possibles, però
escoltar un espectacle amb variats de sorolls de fons, amb els finals de les
paraules en essa zumzejant per les orelles, no estar acordat el volum de les projeccions
amb la veu del que parla, és força molest. Queda dit per futurs espectacles.
Qwerty
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada