blocdenkbrota

LA CAÍDA DE LOS DIOSES

(al Teatre Grec)

     Aquesta obra, que també es podria titular “declivi i descomposició d’una família alemanya” és complicada i anòmala. Per començar està basada en una pel·lícula, i això no és massa freqüent, i per continuar la peli és de Luchino Visconti i aquí ja s’ha de tenir valor; com diu Tomaz Pandur, autor de la versió i la direcció, “qui té el valor de tornar a pintar la Mona Lisa?”. Doncs ell, i se n’ha sortit prou bé.

     Estem a alemanya, l’any 1933 quan l’incendi del Reichstag. Els membres de la família Essenbeck, aristòcrates i propietaris de la principal acereria del país, estan en plena lluita pel poder de la empresa. És una família gran i perillosa, de moral més que dubtosa i relacions ambigües, amb partidaris i detractors del tercer Reich. La matança dels SA de 1934 acabarà d’empitjorar les coses...

     La obra està muntada en dues parts, la primera complicada i difícil de seguir i la segona aclaridora i brillant. El realitzador s’ha permès dues “fantasies” respecte a l’original: la presència d’un nan que té un paper entre narrador i veu de la consciència, i la d’un pianista que ofereix música i “sorolls” en directe i a la vegada, per la seva situació en un pla inferior al escenari, es pot interpretar com un homenatge al cinema (el pianista del cine mut).

     L’escenografia és espectacular, amb projeccions a la paret del fons, escenari en moviment i un mirall orientable damunt els actors que permetia veure l’escena des de angles diferents. La il·luminació molt adequada a aquesta particular escenografia i el vestuari distingidíssim a base de vestits de nit i uniformes nazis (que em sap greu admetre-ho per la ideologia que representaven, però eren molt elegants). Bona direcció amb tots els actors al seu lloc i complint amb el seu paper.

     Tot i ser la nit d’estrena, l’hemicicle del Grec no estava ple. Al descans hi ha hagut algunes desercions; pitjor per a ells, s’han perdut la millor part.