Henry V

HENRY V

(al Barbican Theatre de Londres)

Més enveja. Redéu, si fos creient aniria de pet a l'Hades dels catòlics apostòlics i romans, perquè l'enveja és un pecat potent, dels classificats com a capitals, però deixem-nos de creences —cadascú les seves els que en tinguin— i anem al gra. Avui he anat al Barbican a veure Henry V, de l'amic William Shakespeare. La Royal Shakespeare Company té la casa de Londres al Barbican i fa uns muntatges de les obres del bard realment fastuosos (i rigorosos). El teatre en si ja és una passada; és gran però no massa fondo de platea i a més té tres pisos de només tres fileres de fons bastant "tirades" damunt l'escenari. Tot ell amb una caiguda de graderia que ningú tapa a ningú. Conclusió visió perfecte i audició envejable; a més els actors de RSC projecten la veu de manera magistral.

Aquest muntatge ha estat fidelíssim al text original, començant pel cor (un relator) que a cada acte ens ha preparat pel que havia de venir. Aquesta feina el director l'ha encarregat a un veterà actor de la RSC que ha aparegut vestit de carrer i quasi al mateix moment han fet acte de presència l'arquebisbe de Canterbury i el bisbe Ely vestits d'època que una vegada el cor ha acabat, han començat a conspirar en contra la llei que preparaven els comuns que havia de deixar la santa mare església amb una mà al davant i l'altra al darrera, segons ells. En cada acte s'ha seguit el mateix modus operandi. Opino —amb tot el respecte— que Shakespeare era un puta, doncs gran part de les seves obres les va crear llegint la història del seu país, com en el cas d'aquesta i les dues anteriors: Enric IV. Ho arrodonia amb algun personatge divertit com John Falstaff, o el capità Pistol i així l'obra quedava "engreixada" i funcionava millor, especialment a la seva època en que el públic volia certa diversió.

L'escenografia del que he vist avui és espectacular —la profunditat i amplada de l'escenari del Barbican també—, i per adaptar cada situació s'ha utilitzat un sistema de projeccions, res de videos, que ens situaven entre unes majestuoses arcades gòtiques quan estàvem en palaus, muralles en flames quan érem en mig de la guerra, i així anant canviant segons el moment. Això unit a una il·luminació mil·limetrada i realment creativa ens ha transportat a cada moment que demanava l'obra. El vestuari també ha estat de traca i mocador, ajustadíssim a l'esperit que Shakespeare va voler donar a l'obra. A l'acte II el cor diu: "Tota la joventut anglesa està inflamada i la sedosa vanitat ja torna a ser als armaris", genial manera de dir que han deixat els oripells per vestir-se de lluita, i certament el vestuari dels nobles anglesos és sobri, de pell, en colors marronosos, en contrast del dels noble francesos, més pijos, encara amb velluts, sedes i brocats de tons verdosos. Tots aquests detalls no són irrellevants, són els que marquen la diferència entre un muntatge "normal" i un d'extraordinari, i no he acabat. Vint-i-tres actors en un escenari, encara que sigui gran i no surtin mai tots junts, és molta penya. Si no es belluguen bé de vegades sembla que hi sobri gent, però quan hi ha un movement director com Michael Ashcroft, que em sembla que ha fet totes les obres del bard, la cosa quadra sense la més mínima ensopegada.

Se'm nota entusiasmat? ho estic. En quant al cos d'actors —vint-i-tres professionals fent trenta set papers—, no en podria destacar cap l'un per damunt de l'altre, marca de la casa de la RSC. D'acord que Alex Hassell era el protagonista, en part perquè és un actor jove i eixerit com demana el personatge, i vulguis o no els càstings són importants, però ho hauria pogut fer qualsevol de la companyia perquè la qualitat està enrasada al mateix nivell per a tots, i molt alt, en part gràcies a Gregory Doran, el director que sembla que també ha fet tots els Shakespeares llarg de la seva carrera.

En aquest muntatges, per seriosos que siguin, no s'estan de donar alguna pinzellada còmica. Ja he citat abans que a l'època es feia molt. Avui també; repetides vegades han deixat anar el toc còmic. Un exemple: En un moment determinat surt un escocès vestit amb faldilla, capità del cantó anglès, i quan parla la resta de soldats es miren, sense dir-se res, amb cares incrèdules els uns als altres fent gestos absurds: no entenen res de res, que és la broma típica dels anglesos que diuen que els escocesos parlen una llengua estranya si és que la parlen.

Acabo afegint a tots els elogis, que a la peça hi havia música, res gravat, nou intèrprets tocant en directe una música composada especialment per l'obra, bonísima, amb aires del renaixement, molt ben interpretada. No en va en front del Barbican hi ha la Guildhall School of Music & Drama. La sala del Barbican Theatre plena —les entrades estaven exhaurides de feia setmanes— i el públic ha aplaudit amb ganes. Això sí, els actors de la RSC surten a saludar dues vegades i prou. Marca de la casa. Per cert, oi que ho enteneu això de l'enveja?