El Temps Que Estiguem Junts

EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS

(al Teatre Lliure)

          Després d'un ramadà forçat per culpa d'una malaltia crònica sembla que puc tornar —amb molta prudència— a la meva afició al teatre. Ara venen temps difícils perquè passar de veure quatre o cinc obres a la setmana, a una o potser dues, vol dir seleccionar, o sigui triar, i això comporta que s'ha acabat anar a estrenes i fer descobriments. Ara em refiaré dels crítics amb els que m'identifico i de companys amb els que acostumem a compartir gustos.

          Doncs bé, per començar l'he espifiada. "Els Temps Que Estiguem Junts" em venia molt recomanada i jo no hi he connectat gens. Si exceptuo l'arrancada, quan la noia prepara el pis per mostrar als possibles llogateres, desenfundant els mobles coberts amb teles blanques i deixant a la vista les persones (mortes? inexistents? fantasmes? ...?) que hi ha a sota, que m'ha semblat un inici espectacular, la resta se m'ha mort a una velocitat exagerada, deixant-me les neurones orfes i l'interès per terra.

          Les obres complicades, que no són lineals, en les que hi ha més d'una dimensió, que els personatges estan a l'escenari, però representa que viuen moments diferents en l'espai, el temps o com en vulgueu dir, són molt interessants, però t'han d'atrapar, i per fer-ho han d'estar molt ben travades. No vull dir que aquesta no ho estigui, però per a mi no, i per això no m'ha enxampat i m'ha deixar d'interessar abans de la mitja hora i aleshores passa el que passa. Es fa difícil valorar si les actuacions són bones o mediocres perquè no t'hi sents identificat, i aleshores estàs més atent als defectes que a les virtuts, i trobes incongruent que una parella es posi a follar, però no es tregui la roba interior tot i estar tapats amb el cobrellit, i de repent et dius "para" perquè estàs analitzant les tonteries perquè la resta t'avorreix.

          Tampoc a col·laborat que una noia que estava a la butaca del costat reia a crits (ja, ja, ja...) fins i tot en els moments més dramàtics, o que una altra a la fila anterior ha obert el mòbil fins a tres vegades per consultar... què? Quan acabada l'obra l'he renyat, m'ha dit que no era culpa seva, que li havien enviat uns missatges, o Whats o com se digui. Hi ha coses que no canvien: la culpa sempre és dels altres.

          En fi, no ha estat la millor arrancada post-ramadà, i acabo amb una reflexió; potser la culpa de no haver-me  interessat ha estat meva, al haver estat tant de temps "desendollat"; possiblement hauria sigut millor començar per una obra més clàssica. De vegades la culpa no és dels demés.