EL POEMA DE GUILGAMEXH, REI D'URUK

EL POEMA DE GUILGAMESH, REI D'URUK

(al Teatre Grec)

          Declaració de principis: segons la meva dona (53 anys de suportar-me) en algunes coses sóc com un nen petit. M'agraden les repeticions, les reiteracions i escoltar històries una i altra vegada. Agraeixo que m'expliquin la Caputxeta Vermella al llarg de sis dies i set nits... Dit això vaig a escriure el que em va entrar pels porus ahir al Teatre Grec.

          Oriol Broggi ens ha obsequiat amb un tema d'arqueologia teatral amb aquest Poema de Guilgamesh, Rei d'Uruk, cosa que li agraeixo com quan ho va fer amb l'Orfe Del Clan Dels Zhao d'un dramaturg xinès del segle XIII. Recuperar una obra escrita fa 4.700 anys no és moc de gall dindi (!) i per això li estic tan agraït.

          En un escenari del Grec cobert de sorra —marca de la casa—, en una hora poc habitual, les nou del vespre encara amb llum de dia, apareixen quatre homes i una dona que es reparteixen el paper de narradors i protagonistes, no d'una, sinó de moltes històries ancestrals explicades fa 4.700 anys, perquè el que hem vist és molt més que la història de Guilgamesh, el rei d'Uruk, la ciutat "ben murada" en la que governava despòticament. Pràcticament és la fundació del relat, que va donar peu a la Biblia, l'Odissea i altres fabulacions com el Diluvi Universal.

          De seguida ens adonem del ritme que agafarà la peça: lent, repetitiu en gestos i paraules. Els gestos gràcies a Marina Mascarell, coreògrafa que s'ha fet càrrec del moviment escènic, i les paraules gràcies a Jeroni Rubió responsable del text. Tot recolzat per Yannis Ppapaioannou, músic grec, immens amb el bouzouki, genial cantant i eficient amb el violí.

          D'aquesta manera ens endinsem en la vida d'aquest rei que com qualsevol sàtrapa actua desmesuradament, exercint, per exemple, el dret de cuixa sobre les joves casades del seu regne. Per això els deus fan que aparegui Enkidu, el salvatge domesticat per "la dona" que després de fer-li l'amor durant sis dies i set nits, el converteix en humà, i així avancen, lentament, històries i històries fins a acabar amb Uta-Napixtim, o sigui el Noé dels cristians que li explica a Guilgmesh —l'home que volia desafiar la mort—, com ell va arribar a la immortalitat.

          La història és llarga i complicada, però Broggi l'ha tractada, segons el meu punt de vista, per la via de la paraula dita amb autoritat, lentitud i repetició, tot embolcallat amb una estètica realment fascinant. Ha jugat amb la llum de dia i els focus, les projeccions damunt el mur de pedra del fons del Teatre Grec, que aprofitant les irregularitats semblava que prenien vida, i especialment amb els núvols de sorra aixecats per les mans dels actors en contrast amb les focus, creant una mena de boira de color ocre magnètica.

          Quan es parla d'Oriol Broggi se'l compara molt amb Peter Brook, i penso que ja comença a ser moment d'abandonar aquestes comparacions (tothom té referents), que són obvies, per parlar de l'estil Broggi, que és el que tenim ara a casa nostra, i que sigui per a molts anys. Que La Perla 29 funciona com una gran família, qui no? Són munió els directors que tenen actors predilectes perquè hi treballen bé. ¿I no ho són la Comédie Française, o la Royal Shakespeare Company? Jo al Broggi, li estic agraït pel Cyrano, La Mort d'Ivan Ilitx, Bodas de Sangre, Luces de Bohemia. l'Orfe del Clan dels Zhao i diversos Mouawads, per citar només alguns dels muntatges que ha fet.

          Acabo: a mi aquesta peça em va agradar molt, penso que ha estat una molt bona inauguració del festival, i sóc dels que es van posar dempeus per aplaudir i aplaudir...