SHIRLEY VALENTINE
(al Teatre Goya)
Fins el
diumenge 4 de novembre es pot veure al Teatre Goya Shirley Valentine, l'obra dirigida
per Miquel Gorriz i interpretada per Mercè Arànega, un monòleg de l'anglès Willy
Russel, autor molt conegut per Germans de Sang, un musical (per a mi fluixet)
estrenat a Londres fa 35 anys, però anem a l'obra que es fa al Goya.
La Shirley és
una mestressa de casa rondant els seixanta, amb els fills casat que s'avorreix
molt. Porta una vida sense incentius, casada amb un tros de soca incapaç de
donar-li una alegria. La Shirley passa les hores parlant amb les parets de la
cuina La Shirley te una amiga; no es veuen massa, però aquesta amiga ha tocat
calerons arrel d'una venda i la convida a anar dues setmanes de vacances a
Grècia. Elles dues soles. Continua i passen coses.
L'obra és
molt fluixa i absolutament previsible, plena de llocs comuns i buida
d'imaginació. Va ser l'encàrrec d'un teatre, i tot i que no ho sé, no
m'estranyaria que hagués anat dedicada a una actriu en concret.
Aquí la
funció la salva Mercè Arànega per molt motius començant pel càsting. Quan es
tracta d'un monòleg el càsting és bàsic i l'Arànega dona el perfil clavat. Si
aquí hi afegim l'ofici de bona actriu, doncs la cosa funciona. No puc oblidar
que a pocs metres del Goya fa uns temps va fer un altra monòleg sobre la Neus
Català, en un teatre que avui està mort i enterrat. Amb això només vull posar
sobre la taula que el càsting no és l'aspecte físic: la Neus i la Shirley
tenien molt poc, o res, en comú.
Tot el
muntatge sembla fet per complaure a un públic poc exigent. Sort, repeteixo, de
la mercè Arànega.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada