Psicosi de les 4.48

PSICOSI DE LES 4.48

(a La Seca Espai Brossa)

A Sarah Kane se la considera una de les figures clau en la dramatúrgia anglesa de l'últim terç del segle XX, però tenia greus problemes psiquiàtrics i estava dominada per contundents depressions, que la van portar a suïcidar-se als vint-i-vuit anys. És per això que la seva obra no és massa extensa. Just abans de morir va escriure un monòleg: 4.48 Psicosis, títol que fa referència a l'hora en que més suïcidis es cometen, segons l'estadística anglesa; és l'hora en que s'acostumen a acabar els efectes dels fàrmacs presos o subministrats al anar a dormir.

La peça, complicada i difícil, és una mena de manifest en que la actriu (l'autora) ens parla del desig de viure i estimar, però també de la seva impossibilitat de fer-ho, de la seva desesperació. Colpeix per la fredor amb que ho explica.

Tot i ser considerada un monòleg, en el recitat hi intervenen altres personatges, com el seu psiquiatra. A l'estrena a Londres, l'any 2.000, es va muntar amb tres actors: dues dones i un home —que ignoro com es repartien els rols— i això em fa dubtar, perquè a mi el que ens han ofert a La Seca se m'ha fet difícil de seguir i penso si en la versió de l'estrena a Londres la cosa hauria estat més comprensible. Veia el que li passava a la protagonista, m'esgarrifava la seva impossibilitat d'arribar als seus desitjos existencials, però no he pogut entrar dins del seu problema i això m'ha distanciat una mica, o potser força del personatge. Hi ha hagut una pila de símbols que no he entès, com el de les pissarres escampades per terra i més endavant la seqüència de números amb el 7 com a fix (si no recordo malament) descendent a partir del 100.

Tot i així vull que quedi constància que l'Anna Alarcón s'hi ha deixat la pell, en un paper que m'imagino molt difícil i esgotador. Penso que els espectadors, tres quartes parts de la sala Joan Brossa distribuïda a tres grades, han premiat aquest esforç amb llargs aplaudiments. A la sortida m'he trobat amb amics "teatreros" amb els que hem coincidit en la valoració de l'obra: "no te la sabria explicar" m'ha dit un, però han aplaudit de valent per l'actriu.

En quant a l'escenografia tampoc he entès de que anava. L'escenari estava ocupat per unes bigues metàl·liques que no he sabut interpretar que significaven i al fons, una cadira que només d'entrar m'ha suggerit una cadira d'execució, ja fos garrot vil o elèctrica. Haig de reconèixer que m'ha esgarrifat força, tot i no saber perquè.