2 d’abr. 2019

SEÑORA DE ROJO SOBRE FONDO GRIS

SEÑORA DE ROJO SOBRE FONDO GRIS
(al Teatre Romea)




          Per a mi Miguel Delibes ha estat sempre un referent important en literatura, un autor gens barroc, que economitzava les paraules, posant només les justes, les adequades, però sempre les més precises. Una mena de Schubert de la literatura.
          Dins la seva àmplia obra, Delibes va dedicar dues novel·les a dues dones en concret, i les dues s'han passat al teatre: Cinco Horas Con Mario i Señora De Rojo Sobre Fondo Gris. Aquesta última és la que s'ha estrenat avui al Romea en una adaptació molt bona de José Samano, que també l'ha dirigit i la interpretació de José Sacristán.
          Sacristán és un veterà del món de la faràndula, un home que ha fet de tot amb quasi seixanta anys damunt els escenaris i innombrables papers en el cine, 159 pelis fins avui, des de les primeres La Ciudad No És para Mi (cine cutre) a La Colmena (cine important), sense oblidar algun curt de culte com Paseo.
          Ara, amb 81 anys ens ha donat una lliçó magistral de saber estar sobre las tablas, com diuen en castellà. Amb una veu que arribava a tots els recons del Romea ens ha fet transitar per una història d'amor preciosa, neta, sincera, admirable diria jo, perquè als matrimonis al final del seu trajecte, són més freqüents les discussions i els retrets que l'amor o la tolerància.
          Nicolàs és un pintor —alter ego de Delibes— al que se li mor la dona massa aviat i ell se'n lamenta perquè l'enyora i es troba sol, perdut, i a més sec d'idees per continuar pintant. A Delibes li va passar una mica amb la mort prematura de la seva dona Angeles de Castro, segons ell el seu suport davant la vida.
          L'obra té un plantejament clàssic —no oblidem que la peça ve del Madrid "oficial"— però molt adequat. L'escenografia potser un pèl "gran" per l'intimista que és l'obra, però queda perfectament integrada. Vestuari de "cada dia" i il·luminació correcte sense destacar, com si la intenció (possiblement ho sigui) és deixar tot el protagonisme a les paraules i la interpretació.
          El text és magnífic, precís, preciós, cent per cent Delibes i la interpretació del Cara de Acelga (José Sacristán) ha estat espectacular, la veu ben timbrada, audible fins i tot en les parts més íntimes, i movent-se per l'escenari amb calma i precissió. És d'aquells actors que ja ens agradaria tenir més sovint per Barcelona.
          Resumint una molt bona nit de teatre i un punt d'enveja, perquè també ens agradaria haver viscut una història d'amor i respecte com la que ens relata l'autor. Romeo i Julieta està molt bé quan es tenen quinze anys i les hormones en punt d'ebullició. Arribar a la maduresa com els protagonistes de l'obra... on s'ha de firmar?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada