ESTÚPIDS
(al Teatre de l'Aurora d'Igualada)
L’any 1988 Carlo
Maria Cipolla, un professor italià d’història econòmica, va publicar un assaig —quasi un pamflet—
titulat Allegro ma non troppo, dintre
el qual hi va formular la Teoria de l’Estupidesa, on s’hi troben les cinc lleis
fonamentals de l’estupidesa.
Ferran Rañé i Blanca
Bardagil —l’un com a actor i l’altra com a directora— s’hi ha inspirat per fer
aquest muntatge, amb l’autoria a mitges, un monòleg en el que un professor
donarà una conferència sobre els estúpids. La cosa comença amb l’ajudant del
professor —l’esborrapissarres— fent temps perquè l’orador arriba tard i de mica
en mica s’anima a començar la conferència ell perquè, de tan sentir-la, se la
sap de memòria i així el públic no s’ha de consumir esperant.
El plantejament és bo i
hauria de donar joc, però alguna cosa o vàries han fallat. Un dels errors, per
a mi, ha estat el to, un to poc seriós, amb picades d’ullet de cara a la
galeria com, i no voldria menysprear a ningú, si s’hagués fet per anar de bolos
de festa major recorrent les comarques. Una altra cosa que ha fallat ha estat
el tempo, trencant la continuïtat una i una altra vegada quan l’ajudant es
posava a la pell del professor. Moltes vegades ha semblat que fins i tot l’actor
no se sabia el paper i el recuperava “fent veure que repassava els apunts de la
conferència”. L’escenografia correcte; els monòlegs generalment no en
necessiten massa, i en aquests cas una pissarra i un faristol eren suficients.
La d’avui a l’Aurora era una
estrena, una prèvia abans de fer el salt a La Seca a Barcelona. Penso que
aquest tipus de funcions són per això, per rodar-les i corregir-les, amb la
qual cosa vull dir que no dono la obra per morta, però s’hauran de posar les
piles i buscar el to i el ritme adequats, però —m’agradaria que quedés molt
clar— només és una opinió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada