West End Londinenc

WEST END LONDINENC

(Opinió)

El que es coneix com a West End de la ciutat de Londres és molt possible que sigui la concentració més importants del món de grans teatres. Ni ha una pila i a més la majoria són antics i molt bonics, cosa que compensa que alguns siguin una mica incòmodes.

Al West End s’han fet, junt amb el Broadway novaiorquès grans estrenes mundials de teatre de tota mena, tot i que ambdós destaquen per les seves grans posades en escena de musicals, tan és així que obres creades i estrenades altres països han assolit la fama en aquest barri londinenc, com Les Misérables, d’autors francesos i estrenada a París l’any 1980.

El West End ha sigut la meca del teatre musical, però com podeu notar estic parlant en passat perquè em temo que alguna cosa, no massa bona està passant i sospito el que és. Per començar em veig obligat a fer una declaració de principis: per a mi el musical és teatre, com la òpera; no és un concert, ni un recital, és explicar una història utilitzant paraules i música, cantant acompanyats per una orquestra amb més o menys músics, i moltes vegades els intèrprets a més de cantar ballen. És una disciplina molt exigent perquè els actors han de ser molt complets.

Com en totes les històries explicades, el primer, bàsic i fonamental és el guió. Sense història no hi ha teatre, i ara torno a la meva sospita inicial. El muntatge d’un musical, com el de una òpera és molt costós. Fins i tot les grans obres només parlades requereixen de molta gent. Acabo de veure un Hamlet al Barbican on hi havia 23 actors i quasi el triple de persones implicades en la producció. Això en un musical s’augmenta per la part de músics, assajos, tècnics de so... Els diners són molt porucs i els inversors tendeixen a “assegurar” i avui costa trobar a la cartellera una producció nova de l’altura de Cats, Els Miserables, El Fantasma de la Òpera o Rent.

Per desgràcia penso que s’està abusant d’un tipus d’espectacle musical que alguns anomenem Juke Box, nom perfecte pel que ofereix, ja que aprofita els èxits d’un cantant o un conjunt musical per fer un repàs a la seva discografia, muntant una feble història per anar lligant cançons, com si tiréssim monedes en una màquina reproductora, com les Juke Box Wurlitzer dels anys quaranta.

Avui si fem un repàs al West End londinenc trobem El Fantasma de la Òpera, Els Miserables i Miss Saigon com a grans obres, totes amb més o menys trenta anys a l’esquena; després unes quantes peces refregides de pel·lícules, com Wicked, Charlie i la Fàbrica de Xocolata, Billy Elliot, Matilda, El Rei Lleó, i una pila de Juke Box, com Kinky Boots, Beautiful: Carole King Musical, Let it Be, Thriller Live, Jersey Boys, Mamma Mia, Sinatra... Per a mi això és un panorama una mica desolador. Imagineu-vos que la gran novetat esperada per aquest octubre és... Cats, certament una joia... però dels anys vuitanta!West