CÀSTING GIULETTA

CÀSTING GIULETTA

(al Teatre Lliure)

Ahir vaig anar a veure Càsting Giulietta al Teatre Lliure. No m’atreveixo a dir que sigui teatre, a no ser que tot el que es faci damunt un escenari se’n digui així. Hi havia una escenografia, disseny de l’espai, de vestuari, de la il·luminació, del so i de... vídeo (redéu amb el vídeo). Llàstima que la dramatúrgia de Marc Artigau a partir d’una idea de Juan Carlos Martel, que també la dirigeix a mi no m’ha portat enlloc; bé, sí, m’ha ha portat a espantar-me pensant que si tot va així, ens espera una temporada galdosa.

“Juan Carlos Martel treballa per fer un teatre amb contingut social que representi tots els col·lectius” diu el programa de mà. Enhorabona, però com deia l’acudit de l’Eugenio: que hay alguine más?

A mi m’està donant la impressió que es recorre a persones no professionals de la tercera edat amb l’esperança d’omplir el teatre de parents, amics, coneguts i saludats, i això portarà els teatres a la ruïna moral, que segons el DIEC vol dir no ésser ni una ombra del que era.

A l’obra representa que s’està fent un càsting pel paper de Julieta en l’obra de Shakespeare, però les aspirants totes tenen per sobre dels vuitanta anys, segons s’ha demanat a la convocatòria, i això és l’excusa per preguntar que és l’amor. Pel que sembla les respostes estan escrites pel dramaturg a partir de les contestes i experiències reals, i és clar, surt cada cosa que ens transporta a una moral i costums més caducada que un iogurt. Tot això farcit de gravacions videogràfiques en primer pla que no aportaven res. El Lliure de gràcia és prou petit par apreciar les expressions facial sense projectar-les. Si el que es pretenia era donar un aire de càsting professional penso que no se n’han sortit.

Hi havia un espai tancat per un vidre on dues iaies feien veure que eren les encarregades del so. Una fins i tot simulava que tocava en un teclat (movent maldestrament els dits) el tema d’amor que Nino Rota va fer per la pel·lícula de Franco Zeffirelli, de la que també se’n servien projeccions. Tot patètic.

Lamento dir que m’ha semblat tot un sense sentit, però... el públic al final dels llarguíssims vuitanta minuts ha respost amb forts aplaudiments, dempeus i cridant bravos. Jo me’ls mirava estorat intentant esbrinar si eren fills, néts o fillols de les intèrprets que encara els fan mona.

P.D. L'Àurea Marquez i la Clara Manyós han fet el que han pogut, però com deia la meva àvia: d'allà on ho h'hi ha, no en pot rajar.