CALÍGULA
(al Teatre Grec)
Avui haig de confessar que fer aquesta ressenya em fa mandra, molta mandra, en especial
perquè suposadament era una de les peces importants d'aquest Grec i, al menys a
mi, m'ha resultat fallida i m'he avorrit com una ostra.
Ara potser diré un disbarat, que naturalment només és la meva opinió: penso
que Albert Camus va ser un escriptor important, i com a tal va marcar una època
i va donar pautes pels que vindrien al darrera, com sempre passa, però avui
està caducat. El seu discurs entre absurd i existencialista, amb reflexions
constants i especulacions inacabables, contraposant contínuament conceptes, penso
que fa el relat feixuc, i per tant avorrit.
Si a això hi afegim que Mario Gas ha optat per una direcció plana, més
plana que la Terra a l'Edat Mitjana, deixant que al actor que li toca digui el
seu monòleg mentre la resta escolten immòbils els conceptes —que jo acabo de
considerar caducs— el tedi s'amplia per un efecte lupa que l'augmenta. Amb això
no vull dir pas que els actors ho hagin fet malament; Pablo Derqui, Mònica
Lòpez i Xavier Ripoll han estat especialment bé —també tenen els papers més
lluïts— i la resta molt correctes, però a mi la forma d'atacar l'obra m'ha
cansat. Conclusió: els intèrprets han fet el que han pogut amb el material que
els han servit, i la cosa no ha donat per a més.
L'escenografia de Paco Azorín, gran com per omplir el terra de
l'escenari, però minimalista com a concepte. Un terra inclinat de color clar
amb una mena de nínxols que tan podien ser d'un cementiri com d'un edifici d'estil
feixista, com tants se'n poden veure al nord de l'Itàlia moderna, com Milà. Res
més, excepte la paret de pedra del fons del sot del Teatre Grec. Una
il·luminació efectista de Quico Gutiérrez que ha servit bé al projecte i un
vestuari d'Antoni Belart, molt bo pel meu gust, han completat la història.
Punt i apart és mereix la collonada de fer aparèixer La Màscara, el
Joker i David Bowie cantant Let's Dance fent el ruc en un moment determinat de
l'espectacle. Perquè? Algú ho deu saber; jo no. M'ha semblat patètic. Si ho han
fet perquè intuïen que en aquell moment el públic ja estaria fins els bollocks d'avorriment, la
resposta és correcte, però la solució no.
El Teatre Grec quasi ple, i quan l'obra s'ha acabat, un públic enardit
s'ha posat dempeus aplaudint, cridant bravos i tapant als de darrera que no es
pensaven aixecar, però això sempre passa. Demano disculpes pel que he dit de
Camus. Sé que molta gent no hi estarà d'acord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada