FALAISE

FALAISE

( Al Teatre Lliure)

Opineu que les obres de teatre estan fetes per què siguin enteses sempre? Marqueu a la casella Sí ΂ o No ΂ segons el que us surti d’allà on penseu que us surten les coses. Jo personalment penso que hi ha obres que et poden seduir sense entendre el que ens volen explicar, si és que ens volen explicar quelcom, doncs possiblement només ens volen mostrar coses que resulten boniques per la posada en escena, el moviment dels actors, el vestuari, etc... i molts etc...

Avui m’ha passat això de no entendre res en una obra, possiblement la millor que hem vist en aquest Grec Festival: Falaise, que en francès vol dir penya-segat. Fins aquí està clar perquè la posada en escena ens remet al que podria ser-ho, un penya-segat: parets verticals d’una pedra fosca, i inclòs alguns cossos que s’ha desplomat per elles, però res més.

Intentaré descriure que és Falaise; teatre físic, circ, dansa, acrobàcia, expressió corporal, en alguns moments comèdia, en altres drama i en molts poesia. I amb tot això és pot fer un espectacle? Hi podeu pujar de peus perquè si el que es fa en un escenari us sorprèn, us angoixa, us sedueix, us emociona, us enamora, us fa riure i us fa pensar, esteu davant d’un espectacle en majúscules, i Falaise és tot això. Suposo que us ha quedat clar que no us he aclarit res.

A més l’obra té uns elements poc comuns en teatre: la presència d’animals, cosa quasi exclusiva del circ (i molt freqüent en els del Barò d’Evel). Aquí tenim una euga blanca preciosa que interactua, especialment amb la Camille Decourtye i una pila de coloms que entren i surten per l’escenari de manera molt ordenada. I que representen aquests animals en escena? Doncs no ho sé, només sé que davant d’ells et quedes embadalit.

El que et queda clar seguint la funció, és que els intèrprets s’hi deixen la pell. Mare de déu quina entrega. És un no parar movent-se amunt i avall per l’escenari gens petit de la Puigserver, ballant, corrent, empaitan-se, barallant-se i infinitat de coses que acaben en “-se”. És una obra amb poc text, com diu el programa, en català i “altres llengües”, entre les quals destaca un anglès molt entenedor i repetitiu, molt divertit, quasi macarrònic.

I al final, acabada la funció, després de 100 minuts intensos que ens han semblat pocs, l’escenografia queda trinxada, plena de forats, parets mig caigudes, pintades... un desastre, i un es pregunta: demà no hi torna ha haver funció? Com s’ho faran? Doncs suposo que algú treballarà tota la nit, i a les hores miro la meva entrada i llegeixo: preu, 18,75€ perquè soc vell, sinó una mica més, i em sembla que m’han fet un regal.

Possiblement d’aquí uns dies me’n vaig por ahí a veure teatre i m’he interessat per un musical que està al candeler —en el candelabro, segons una famosa sense massa cervell de la tele—, Hamilton. A Londres una bona entrada surt per 250 pounds (lliures esterlines) i a Nova York 2.100 $USA, i no és novetat perquè ja porten el tercer en cartell. Després alguns diuen que el teatre a casa nostra és car... porfa, jo segurament m’inclinaré per Londres, no tan lluny i no tan car.

Tornant a l’obra d’aquesta nit, l’elenc d’actors impressionant, al final, després d’una tanda d’aplaudiments històrica, la companyia reapareix amb el Blaï Mateu al front amb un megàfon i la resta tocant instruments de banda, fent un passacalle per la Sala Fabià Puigserver fins a l’entrada, i allí pel preu que vulgueu donar poder fer-vos amb unes serigrafies precioses que ens remeten a l’obra que acaben de veure. Colló quina bona nit!!!