LA FLORESTÍADA

LA FLORESTÍADA

( al Casino de la Floresta)

          Aquesta nit a la Floresta he vist una funció que, de manerea màgica, m'ha transportat quasi setanta anys enrere, poca conya. Us podeu imaginar quin goig? Jo vaig tenir una infància molt feliç i per tan m'ha portat a recordar coses de quan era petit. M'explico.

          Sóc de l'any quaranta; Igualada era una ciutat petita i com tantes de Catalunya hi havia un teixit associatiu important més o menys mordassat per la dictadura, però anàvem fent: l'Ateneu —emmascarat amb el nom de Centro Nacional— el Centre Catequístic, el Centre Catòlic, l'Esbart Dansaire... tots noms molt decents i naturalment "afectes" al règim.

          La meva germana, la meva cosina que era com una germana i jo no fallàvem cap diumenge al Centre Catòlic, no perquè els meus pares ho fossin molt, sinó perquè era un lloc on entretenien la canalla el diumenge a la tarda i a més connectàvem amb la cultura. Allà vèiem cine —classificat 1 (para todos los públicos), naturalment— teatre i fins i tot sarsueles fetes per l'elenc local. I una vegada a l'any una mena de kermesse on es feia un repàs de la vida local, amb música i tot.

          Doncs avui he assistit a l'estrena de LA FLORESTÍADA, obra que sota el subtítol "Cent Anys No Són Res" fa un repàs a la història de la Floresta, aquest lloc idíl·lic del Vallès (com el Vallès no hi ha res) que es va fundar precisament fa cent anys

          D'entrada haig de dir que és "teatre comunitari" com en diuen els seus responsables Isidre Marías, l'autor i Teresa Petit, la directora. És com teatre d'aficionats, però molt més, perquè estan explicant la història de la seva comunitat, i els sentiments s'augmenten fins a cotes estratosfèriques. Vint-i-set actors fan cinquanta-set personatges, i aquesta dada ja us pot donar una idea de la dificultat d'execució. És rellevant saber que la directora no ha fet cap a un centre psiquiàtric, de la qual cosa ens en alegrem.

          L'obra es centre en cinc èpoques diferents, engegant el 1918 i acabant en l'actual, i és clar veurem l'esforç per fer l'estació dels FGC a La Floresta, la venda de terrenys per fer-hi les cases, la caiguda de la monarquia, les dictadures... fins avui. Hi sortiran personatges reals i d'altres ficticis per donar més joc al relat.

          Però al llarg de l'obra hi veiem un personatge molt important, el narrador, que va canviant d'estil a mida que avança la peça, però que sempre hi és. Un encert aquest personatge que ens manté l'atenció i és el narrador omnipresent. L'Oriol Tramvia és el que ha lligat tota aquesta maionesa.

          Acabo. Per primera vegada en la vida del meu blog he parlat de teatre no professional, però com va dir Maimònides, o potser el cardenal Ratzinguer, ves a saber "mai no diré d'aquesta aigua no en beuré"; igual va ser el cap de cony del Marchena. El fet és que els components de l'elenc La Global, més un nombre important de voluntaris han aconseguit fer-nos entrar en aquest centenari de la fundació d'un poble. No tinc clar que primeres espases del teatre català ho haguessin aconseguit de la mateixa manera.