ÓPERA PÁNICA
(a Cincómonos)
Alejandro Jodorowsky és un
escriptor, actor, compositor, director de cinema —i en deixo moltes coses— xilè
nacionalitzat francès que tan escriu en castellà com en francès, cosa que el
converteix en un artista extraterritorial (George Steiner dixit). Junt amb Topor, Arrabal i d’altres, van fundar el 1962 el
grup Panique, en referència al déu
Pan. Al personatge jo el vaig descobrir quan als anys seixanta setanta viatjava
sovint a París per motius de feina i, com tants altres, portava una llista de
pel·lícules prohibides a casa nostra per sa excremència general Franco i que es
podien veure a la capital francesa (algun dia s’hauria de fer una investigació
sobre qui escrivia i feia córrer aquestes llistes dintre del món tèxtil). Els
films de Jodorowsky estaven a les llistes, i en veure que a Cincómonos feien teatre
basat en textos d’ell, m’hi vaig apuntar.
Jodorowsky acostuma a ser
provocador i aquest recull, perquè Ópera
Pánica agrupa dotze escenes, es basa en l’humor, l’absurd i les situacions
extremes, però... o els textos del xilè no han resistit massa bé l’erosió dels
anys, o Yamila Prosdocimo, la directora, no ha sabut trobar el to que li
convenia. S’hi reconeix la mala llet i el to crític, però queda una mica pansit.
La posada en escena és a
sala nua amb teló negre al fons i una il·luminació neutre. Fins aquí tot
correcte, però l’execució és massa com de teatre de casal de barri amb grup
d’aficionats diumenge a la tarda. Li falta punch
i al Jodorowsky que jo recordo n’hi sobrava.
Tot i així les cinquanta
cadires ocupades fins a la última d’un públic entregat, jove, molt jove —la
mitjana d’edat va pujar per culpa meva—, un públic que em dona la impressió
només freqüenta les sales alternatives, però no us ho apunteu com a tesi, només
com a hipòtesi; més coses a investigar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada