19 de nov. 2019

CELEBRARÉ MI MUERTE

CELEBRARÉ MI MUERTE
(a can Kabrota)




                Eutanàsia: un tema delicat. ¿Tenim el dret a morir dignament, a dir prou quan ja no podem suportar més sofriment? A la majoria de països anomenats del primer món la resposta és no. ¿Qui vol presenciar la llarga agonia d’un ser estimat, parella, pare o fill, ofegant-se, sense cap possibilitat de sortir-se’n... ¿Per quina llei de déu o dels homes no es pot ajudar a morir dignament a un malalt terminal sense possibilitats de sortir-sen’t? Acomiadar-se dels sers estimats amb una mirada dolça als ulls en contes d’una ganyota de dolor? Perquè ho diu una religió? Doncs que els que creuen en aquesta religió allarguin la seva agonia, però que deixin tranquils als demès i no ens obliguin.
                   Celebraré Mi Muerte és el títol d’una peça de teatre, un monòleg fet per un actor d’excepció. D’excepció perquè no és un actor: és un metge, un metge que precisament va aplicar l’eutanàsia a una pacient terminal a demanda d’ella i la seva filla que ja no suportaven tanta indignitat i sofriment. Un metge que va tenir el valor, la valentia d’escoltar el prec de les dues dones, la mare terminal i la filla que ja no aguantava veure-la d’aquella manera. Sí, hi ha una cosa que s’anomena “cures pal·liatives”... que serveixen per posposar la mort en estat d’inconsciència, habitualment dopant al terminal fins a la bandera d’opiàcis.
          No m’allargaré explicant la història. Busqueu a internet Marcos Hourmann i us sortirà tot el relat, i com que aquí vull parlar de teatre anirem a l’obra i com es va conformar. A partir d’un programa de la tele que es diu Salvados, un periodista que es diu Evole li va fer una entrevista al Dr. Hourmann, i Alberto Sanjuán, del Teatro de Barrio de Madrid —un teatre de referència al país— junt amb Víctor Morilla i el propi metge van muntar un espectacle que hauríem d’incloure en el teatre documental i de denúncia.
          Van optar per fer un repàs a la vida del metge, des de la seva Argentina natal, parlant de la seva família, de la seva marxada a Europa, Anglaterra i Catalunya. Del seu matrimoni i la família... fins el dia que estant de guàrdia es va topar amb la malalta que li va fer canviar la vida.
          La posada en escena és molt simple: res, excepte una butaca i una làmpada de peu. Al fons una pantalla on s’aniran passant escenes de la seva vida. Al seu voltant nou cadires que ocuparan els espectadors que faran de jurat del judici que mai va tenir. A continuació el públic.
          Hourmann, posseïdor d’una veu privilegiada, greu i potent, amb un gran domini del tempo i amb aquell deix argentí que tan ens agrada als espectadors catalans, va desgranant tota la història, totes les reflexions, les conviccions fermes i el que han sigut possibles errors. Finalment demana als espectadors de les nou primeres cadires que emetin un veredicte: culpable o innocent? No diré el resultat.
          Als #dillunskabrota un convidat habitual que mai falla és en Feliu Formosa, que entre moltes altres coses ha estat professor d’art dramàtic del Institut del Teatre. A cau d’orella em preguntà “aquest home només és metge? Si li vaig dir jo. Doncs és un actor extraordinari” em rematà. I és cert. La sinceritat en que s’expressa, la connexió que estableix amb el públic i l’emoció en que demostra els seus sentiments, el fan mereixedor de la categoria de gran actor. Ni un punt d’histrionisme, ni un toc d’exhibicionisme, res que embruti el relat, fan que et creguis el que explica i que et convenci —si encara no ho estaves— que necessitem una llei sobre l’eutanàsia, una llei que permeti decidir com, quan i on vols morir. El que es vulgui aferrar a la vida, encara que sigui en pèssimes condicions que ho faci. Als demés que se’ns permeti pensar en aquella novel·la d’Horace McCoy “Oi Que maten Els Cavlls?”
          Als que no vau estar convidats a aquest #dillunskabrota, no us amoïneu. Estarà em cartell aquest proper gener a la Sala Beckett, una altra sala de referència com la del Teatro de Barrio, aquesta, però, de Barcelona.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada