AL FONDO A LA DERECHA

AL FONDO A LA DERECHA

(al Multiteatro Camafi de Buenos Aires)

Avui hem anat a l'espectacle d’un vell conegut: Enrico Pinti, l’home que parla a velocitats supersòniques. Els argentins tenen fama de “llargar” molt i de pressa. Doncs aquest els supera a tots. Les seves obres habitualment duren una hora i mitja, però dites per una altra persona en podrien durar ben bé tres.

Al Pinti l’havíem vist per Barcelona, doncs havia vingut algunes vegades. A la sortida del teatre hem parlat amb ell i ens ha recordat els dies que va omplir el Tívoli (poca conya que és un teatre molt gran) i ens va deixar a tots bocabadats per la seva vocalització desmesurada.

Ara està fent temporada al Multiteatro Comafi de l’Avinguda Corrientes amb un espectacle titulat Al Fondo A La Derecha que és on hi acostuma a haver els wàters, en referència a la merda de país en que s’ha convertit Argentina.

Pinti  ha fet de quasi tot al teatre, però ja fa molts anys que només fa de monologuista, allò que se’n diu stand up,  però ell ho fa assegut perquè ja té 80 anys i està bastant fotut físicament, però només físicament perquè el cap el té molt clar, la memòria intacta i la llengua molt esmolada.

Anem a pams. Fa un repàs a la història recent d’Argentina, arrencant dels principis del Peronisme fins a l’actualitat. Només deixa bé a un president, Arturo Umberto Illia, pel que sembla un home honest.

L’espectacle comença en un to divertit, explicant històries familiars com les discussions del seu pare i el cunyat que eren de tendències polítiques oposades. Utilitza un llenguatge dur, ple de paraulotes i expressions malsonants. La concha de su madre (el cony de la seva mare) una expressió molt lletja allà, i contínuament parla dels polítics hijos de puta, que per reforçar l’insult anomena com a bisnietos de puta.

Mica en mica, el show que va en conya es va convertint en crítica ferotge contra el sistema (sistemes) sense perdre l’humor, però se li nota el to àcid i fins i tot una mica desesperat, el to d’un home que es dol del seu país, una terra riquíssima, amb pocs habitants, recursos naturals immensos i que està immers en una mena de tercer món.

Jo que cada dia estic una mica més sord hi he anat una mica acollonit, tement que no m’assabentaria de la meitat del que diria, però m’ha sorprès. Malgrat de l’ametrallament amb que parla, m’he perdut molt poques coses. Enreona  de pressa, amb accent porteño, però molt clar. És un professional que se sap l’ofici i vocalitza a la perfecció.

Ens ho hem passat molt bé i hem recordat “coses” de quaranta anys enrere. Tot i així he notat una certa nostàlgia, com si hagués assistit a un espectacle d'acomiadament, el d'un home de vuitanta anys que sap que li queda poca carrera en la cosa que més s'estima: el teatre. Al sortir ens hem trobat l’Avinguda Corrientes plena de gent, bulliciosa, omplint cafès i restaurants, entrant a teatres que fan sessions “golfes”... Curiós país Argentina, que estan fets caldo, però que viuen amb una alegria que no es correspon a la seva situació.