blocdenkbrota

GUERRA DE CUBA A LES FILIPINES

(Relat curt)

Quan la meva cunyada, a l’hora dels postres del dinar familiar del diumenge, va dir que ens havia de donar una gran notícia, es va fer un silenci absolut i tots vam parar molta atenció. La meva mare es va quedar amb el ganivet sospès a l’aire com si a l’últim moment hagués indultat al braç de gitano.

—Estic embarassada! —Va dir amb un riure nerviós i aplaudint d’una manera ridícula amb les mans sense quasi picar-les.

Renoi! Quina sorpresa! No ho sabia ni el meu germà que, naturalment, va ser el primer desconcertat. Se li van quedar uns ulls esbatanats mentre el pare, la mare, l’àvia i la tieta Antònia, jo mateix, tots els vam felicitar de cor, abraçant-lo, donant-li cops a l’espatlla, dient-li “apa nano” i coses per a l’estil. El meu pare, el futur avi, es va aixecar de la taula i va anar a buscar una ampolla de cava al frigorífic per celebrar-ho, cosa que no havia fet des del dia en que va morir Franco. Tots varem brindar expressant, il·lusionats, els nostres millors desitjos, contents que la família cresqués i rebés saba nova. Va ser molt emotiu: un moment bonic, de família unida.

Quan l’excitació es va apaivagar ens vam menjar els postres, fent-li el compte al famós braç de gitano dels diumenges. Entretant continuava l’esvalot per la bona nova, vaig anar a fer el cafè, feina que tenia encomanada de tota la vida, i mentre estava atent per apagar el foc al instant precís, perquè no em sortís rebullit, va entrar la meva cunyada que desparava taula; va aprofitar que estàvem sols a la cuina i se’m va acostar silenciosa com una serp, em va clavar els pits a l’esquena, i a cau d’orella em va dir: “és teu”.

Jo vaig quedar-me aturat, com quan al cinema el director congela la imatge i tot déu es queda parat. “El nen és teu” va repetir-me ella reblant el clau i refregant-me els pits.

Vaig recollir les restes de la tassa que havia anat a parar al terra i en aixecar-me la vaig mirar als ulls. No va dir res, però va fer que sí lentament amb el cap mentre ajuntava els llavis enviant-me un petó silenciós i voluptuós. Com un autòmat vaig llençar la porcellana esmicolada al cubell de la brossa mentre observava com ella, amb un moviment cadenciós de malucs, tornava al menjador. “Hòstia” vaig dir sense saber si ho havia dit per aquell moviment de cul, o per el que m’acabava de confessar.

Quan al cap d’uns mesos va néixer el nen i vam veure que era mulat, tirant a negret, tots ens vam sorprendre, però els més astorats vam ser el meu germà i jo. Així i tot ningú va dir res.

Ara fa una setmana que la mare i el nadó han sortit de la maternitat i han tornat a casa. Tots li fem moixaines a la criatura, que és preciosa, però del tema del color de la pell no se’n parla.

Jo, la veritat, sospito del butaner, aquell subsaharià  eixerit que va vestit amb un mono mig descordat ensenyant el pèl del pit i repartint bombones pel barri, carregant-se-les a les espatlles com si fossin coixins de plomes, i em dona la impressió que el meu germà també en malpensa. Tots dos estem a amb la mosca darrera l’orella, però ens comportem; som persones civilitzades i no diem res.

La meva cunyada intenta que la família s’empassi que ja ens havia explicat, feia temps, que un besavi seu s’havia casat amb una mulata mentre feia el soldat a la guerra de Cuba a les Filipines, i que la criatura que ara havia nascut era el que en castellà en diuen un saltatrás, o sigui que recupera el color unes generacions després. Quan ens comenta aquests fets, tothom escolta, però ningú es creu res.

Jo, la veritat, no ho veig gens clar, però com que el meu germà és un tòtil i un estaquirot que no mou peça, penso anar a la biblioteca un dia d’aquests a fer un repàs d’història perquè a mi, això de la guerra de Cuba a les Filipines... no sé, no m’acaba de quadrar.