blocdenkbrota

LA MARATÓ DE NOVA YORK

( al Teatre de l'Aurora d'Igualada)

          Em torno a referir a una obra de teatre que va ser estrenada fa temps a la Sala Villarroel i que jo em vaig perdre. Avui l’he recuperada al Teatre de l’Aurora d’Igualada, que és on jo visc.

          La Marató de Nova York no passa a Nova York, però això és irrellevant. Els personatges “volen” anar a aquesta marató i per això s’entrenen: una hora dos dies cada setmana. A partir d’aquesta idea l’autor italià Edoardo Erba ha teixit una història d’amistat, tot i que de vegades els amics es pregunten si realment ho són d’amics i perquè ho són. Mentre corren es fan reflexions i es posen questions, aquestes més incòmodes que les reflexions. De tan en tant un fons musical*, molt encertat, et comença a donar pistes del possible desenllaç.

          L’obra ha de ser corretjosa d’interpretar, ja que els dos protagonistes es passen l’hora que dura corrent, o fent-ho veure, però saltant sense parar. A mi, que m’agrada veure les cares dels actors, m’ha molestat una mica la dificultat de poder-m’hi concentrar ja que s’ha estat tota l’estona botant (m’ha fet pensar en el Cinéma Verité francès en que tot ho feien amb la càmera a l’espatlla i sorties del cine tremolant com si tinguessis el mal de Sant Vitto). Al marge d’això crec que els dos actors, Joan Negrié i Albert Triola, ben dirigits per Juan Carlos Martel, se n’han sortit bé. L’escenografia, res sobre un fons de res, adequada.

          No hem perdut la nit. No massa públic, però aplaudint amb ganes.

*La música que sonava de tan en tant, era la banda sonora original del compositor Richard Marvin, d’una sèrie nordamericana de culte; “A Dos metros Bajo Tierra” d’Alan Ball, una història al voltant d’una família que te una funerària, i aquesta és la pista que ens ha de portar al desenllaç de la obra.