El Alcalde de Zalamea

EL ALCALDE DE ZALAMEA

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Sempre he pensat que hi ha èpoques i països que tenen moments estel·lars, com a mínim en disciplines concretes. Per a mi és el cas d'Espanya en la literatura de l'anomenat Segle d'Or. És impossible trobar una més gran concentració d'autors notables que la que hi va haver entre 1492—en que Nebrija va publicar la seva Gramática Castellana— i el 1681 any de la mort de Calderón. Sí, els anglesos tenen a Shakespeare, un geni, però no un sac de genis com van ser Lope, Santa Teresa, Quevedo, Gracián, San Juan de la Cruz, Cervantes, Garcilaso, Calderón...

Avui parlarem de Calderón de la Barca, aquest sacerdot catòlic que va destacar especialment per les seves obres teatrals, i en va escriure una pila entre tragèdies, comèdies serioses i cortesanes, de capa i espasa, mitològiques i autosacramentals. El Alcalde de Zalamea és la que hem vist avui al Teatre Lliure a càrrec de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, que fundà el català Adolfo Marsillach l'any 1986. Sense por d'equivocar-nos seria l'equivalent de la RSC anglesa, o la Comédie Française.

Jo tinc debilitat pels autors teatrals del Segle d'Or. Em fascina la seva facilitat per escriure en vers, el domini del llenguatge, la capacitat d'inventar històries de tota mena i especialment la seva habilitat d'arribar a totes les classe socials —atenció al grau d'analfabetisme de l'època— utilitzant un llenguatge culte però popular a la vegada. Pocs creadors han arribat a aconseguir-ho amb tanta autoritat (Mozart, potser?).

Així doncs, ens endinsem en la història d'honor i deshonor que passa en el petit poble extremeny a causa de la violació de la filla d'un vilatà que esdevindrà alcalde del llogaret i per tant executor de justícia. La peça te moments àlgids com el combat dialèctic entre Lope de Figueroa i Pedro Crespo, en que quan un jura l'altra també i tots dos es mantenen en el lloc que els correspon.

Yo vengo cansado

y esta pierna que el diablo me dió

ha menestere descansar.

Pues, quién os dice que no?

Ahí me dió el diablo una cama,

y servirá para vos.

¿Y dióle hecha el diablo?

Sí. Pues a deshacerla voy

Vers senzill i eficaç que, s'ha de dir tot, els de la CNTC saben dir, i per això resulten tan atractives les seves funcions, però avui m'ha passat una cosa que no acabo de saber definir: l'obra, tot i que ha estat molt bé, no m'ha semblat del tot rodona i fa estona que hi dono voltes i més voltes i no acaba de saber per on no l'he trobat arrodonida del tot. L'escenografia? En principi m'ha agradat, però potser al final el trencament del mur m'ha semblat exagerat... Un amic meu creu que la directora Helena Pimenta no ha sabut donar el gir necessari partir de la deshonra de la filla i l'alcalde ha continuat mantenint el to de pugna dialèctica que no l'hi esqueia pels fets passats... Ja és trist per un que vol fer de crític no saber explicar que m'hi ha faltat, on s'ha perdut aquell punt que proporciona l'excel·lència.

Apart d'això, és un luxe veure més d'una vintena d'intèrprets damunt l'escenari fent una pila de papers. Per cert, el vestuari de Pedro Moreno boníssim. La Fabià Puigserver amb tot el paper venut i el públic ha gratificat als actors amb una molt bona tanda d'aplaudiments.