blocdenkbrota

TODOS ERAN MIS HIJOS

(al Teatre Poliorama)

     Em declaro admirador d’Arth-ur Miller, així, directament. M’agrada com escriu, els temes que toca i com els toca. Crec que fa crítica social amb honradesa i que al seu moment va posar en qüestió el somni americà amb valentia, cosa que li va valdre ser portat davant el Comité d’Activitats Antiamericanes a partir justament d’aquesta obra estrenada al 1947.

     Todos eran mis hijos ens situa uns anys després de la segona guerra mundial entre els membres de la família Keller (enriquida gràcies a l’empresa que fabricava subministraments per al exèrcit) en un moment delicat. El fill Larry va desaparèixer en combat i la mare es nega a creure’l mort. L’altre fill està enamorat d’Ann, la novia del desaparegut. El pare es va veure implicat en un afer de subministrament de peces defectuoses per avions de combat amb resultat de pilots morts; ell va ser absolt, però al seu soci, el pare de l’Ann, el van condemnar i està a la presó...

     És d’aquelles obres que mal dirigides et fan exclamar “i què més!”, però Claudio Tolcachir l’ha conduïda amb gran encert i els actors li han respost de meravella; el matrimoni Keller amb un Carlos Hipólito perfecte i Gloria Muñoz genial (la recordareu de Homebody Kabul al Romea). La resta, actors menys coneguts pels barcelonins, tots a gran nivell. La posada en escena molt adequada, simulant el pati posterior de la casa dels Keller, i la il·luminació adequada.

     El Poliorama estava ple a vessar i el públic aplaudint dempeus ha fet sortir a saludar la companyia repetides vegades. M’ha semblat que els actors estaven fins i tot emocionats. Potser no s’esperaven tan bona rebuda “en territori comanche”. No us la perdeu; hi sou a temps fins el 31 de juliol.

     P.D. Crec que aquesta obra no s’havia vist a Barcelona des del 1999, aleshores en català.