Emilia

EMILIA

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Claudio Tolcachir és un actor (cine i teatre), director i dramaturg argentí de prestigi. Molt jove —encara no te quaranta anys— i ja és molt considerat a banda i banda del Atlàntic, però jo avanço que no és el meu dramaturg de capçalera. Ara tenim la seva Emilia fins el dia 26 d'aquest mes a la Sala Fabià Puigserver del Lliure de Montjuic.

Què és Emilia? Jo l'he vist sencera i no ho he pogut esbrinar. Bé, si que m'he adonat que és un drama on hi apareix una família galdosa, molt galdosa i la mainadera (Emilia) que va tenir cura del protagonista masculí. Que hi fa aquesta família dins el requadre escenogràfic en un ambient més aviat caòtic? No ho sé. Diuen que s'acaben de traslladar de casa. Perquè la porta d'entrada te l'aspecte —metàl·lica, pesada, opaca i amb un espiell— de porta de presó? Tampoc ho he pogut esbrinar. No continuo explicant res més perquè no em veig capaç de glossar el que no he comprés; quan has de rebuscar per trobar sentit a una obra, malament.

Penso que el text és molt fluix i ni el director —el mateix Tolcachir— ni els actors han pogut treure rendiment. Dels actors jo només coneixia la Gloria Muñoz, actriu immensa de la que he vist coses magnífiques, però torno a Curro el Palmo de Serrat: como hacer buen vino de una cepa enana?

La Puigserver amb una entrada molt fluixa i el personal ha aplaudit força. Fins i tot un ha cridat bravo! una sola vegada, però s'ha repensat i de seguida ha callat. Inconstants!

TODOS ERAN MIS HIJOS

(al Teatre Poliorama)

     Em declaro admirador d’Arth-ur Miller, així, directament. M’agrada com escriu, els temes que toca i com els toca. Crec que fa crítica social amb honradesa i que al seu moment va posar en qüestió el somni americà amb valentia, cosa que li va valdre ser portat davant el Comité d’Activitats Antiamericanes a partir justament d’aquesta obra estrenada al 1947.

     Todos eran mis hijos ens situa uns anys després de la segona guerra mundial entre els membres de la família Keller (enriquida gràcies a l’empresa que fabricava subministraments per al exèrcit) en un moment delicat. El fill Larry va desaparèixer en combat i la mare es nega a creure’l mort. L’altre fill està enamorat d’Ann, la novia del desaparegut. El pare es va veure implicat en un afer de subministrament de peces defectuoses per avions de combat amb resultat de pilots morts; ell va ser absolt, però al seu soci, el pare de l’Ann, el van condemnar i està a la presó...

     És d’aquelles obres que mal dirigides et fan exclamar “i què més!”, però Claudio Tolcachir l’ha conduïda amb gran encert i els actors li han respost de meravella; el matrimoni Keller amb un Carlos Hipólito perfecte i Gloria Muñoz genial (la recordareu de Homebody Kabul al Romea). La resta, actors menys coneguts pels barcelonins, tots a gran nivell. La posada en escena molt adequada, simulant el pati posterior de la casa dels Keller, i la il·luminació adequada.

     El Poliorama estava ple a vessar i el públic aplaudint dempeus ha fet sortir a saludar la companyia repetides vegades. M’ha semblat que els actors estaven fins i tot emocionats. Potser no s’esperaven tan bona rebuda “en territori comanche”. No us la perdeu; hi sou a temps fins el 31 de juliol.

     P.D. Crec que aquesta obra no s’havia vist a Barcelona des del 1999, aleshores en català.

LA OMISIÓN DE LA FAMILIA COLEMAN

(Teatre Borràs)

Aquesta obra ja havia estat a la cartellera de Barce-lona. Ignoro com la van fer aleshores, però l’actual muntatge al Teatre Borràs és un fracàs. Les companyies argentines haurien de ser conscients que el seu castellà no és fàcil pels catalans i valdria la pena que tinguessin en compte aquest fet.

          En aquest cas la cosa queda augmentada per la escenografia: escenari totalment obert fins el fons i moviment d’actors amb una gran part del diàleg lluny de la boca i moltes vegades d’esquena. Si hi afegim que algun dels personatges, pel paper que representen, sembla que parlin per a ells mateixos, la cosa s’agreuja, però això no és tot. El teatre estava ple a vessar d’un públic disposat a passar-s’ho d’allò més bé, aquella mena d’espectador que abans que cap actor digui res ja explota en riallades sonores i de llarga durada. Conclusió, part dels diàlegs aixafats de la manera més barroera, i com que la obra no és “graciosa” (aquelles còmiques en que els actors que han dit la gràcia coneixen l’ofici i paren d’actuar mentre el públic s’esplaia) doncs apa, a perdre’s part dels diàlegs.

          Apart d’això, crec que l’obra és fluixa, que el Sr. Tolcachir va anar escrivint sobre una família un pel boteruda i quan va calcular que portava una hora i mitja va dir basta i va escriure fin. Una nit perduda.