El Box

EL BOX

(al Teatro alla Tese de Venècia)

Aquesta obra ens explica, d’una manera ben particular, una història de perdedors, de gent frustrada, alguns curts de gambals, altres, persones que esperen coses que mai arribaran... És una metàfora de la Argentina, diu l’autor i director Ricardo Bartís.

Estem en un gimnàs de boxa, que a la vegada pot ser la vivenda, on una dona que ja no és cap joveneta i la seva parella estan preparant una festa. Maldestre ell, és incapaç de que s’encenguin les garlandes de llumenetes. Ella encara va en vestit d’entrenament doncs és Maria Amelia “La Piñata”, la que anys enrere havia estat famosa (diu ella) en el món del box. Esperen convidats que no arriben i l’ambient es posa tens, cada vegada més espés. Al final fan cap dos penjats que són boxadors, tot i que el més jove confessa que ell el que li agrada és cantar. La Piñata ja s’ha vestit per a la festa amb un vestit celest i s’ha posat una perruca rossa, patètica... Res surt bé, ningú està content...

L’escenografia està molt aconseguida, donant una imatge d’entre brut i deixat, de vingut a menys, amb una il·luminació pobra, com si només tinguessin bombetes de 40W. Era així l’Argentina del corralito? Els actors tots molt bé, tenint en compte que no és el tipus d’obra que permeti cap recitat de lluïment; això no és Otello, tot i que al final hi ha una escena de gelosia.

El públic va sortir satisfet a jutjar pels aplaudiments i pel fet que ningú es va aixecar i va sortir a mitja obra, cosa que va passar en altres espectacles.