Arlequino servitore de dui padroni

ARLEQUINO SERVITORE DE DUI PADRONI

(al teatre Piccolo di Milano)

Giorgio Strehler era un murri. Quan va posar en escena Il Servitore de dui padroni, de Goldoni, l’any 1947, just després de fundar el Piccolo di Milano amb Grassi, va canviar l’article Il per Arlecchino, quedant pràcticament així per a tothom a partir d’aleshores: Arlecchino servitori de dui padroni. I perquè tant d’atreviment? Doncs li va semblar que utilitzant el nom d’un dels personatges de La Commedia dell’Arte (una marca coneguda arreu del món) tindria més projecció internacional. De fet el nom del personatge a l’original de Goldoni, tot i anar vestit d’Arlequí, es diu Truffaldino. Després d’aquest apunt històric anem a la representació d’avui.

Il servitore... penso que és l’obra de Goldoni més divertida i enredada de les que va fer. Beu directament de La Commedia dell’Arte, fins el punt que molts dels personatges porten màscara, un element, per cert, amb el que diuen que no és gens fàcil d’actuar. La trama és d’aquelles d’embolica que fa fort, i si no ens tens prou: truc i repicó, amb tot un ventall de personatges, amors impossibles, morts que no s’han mort i ressuscitats que no han ressuscitat, noies simulant ser homes, pares de fills molt enamorats, amos de fonda i criats, entre ells Arlequino, un home tonto i astut a la vegada, que per poder menjar el doble serveix a dos amos sense que ells se n’assabentin, i aquí tenim l’embolic principal.

L’obra que hem vist avui al Piccolo és el muntatge original dirigit per Strehler, que ha quedat com un clàssic i la posada en escena es de Ferruccio Solieri, que a la vegada fa el paper principal, i porta fent-lo cinquanta anys! Sembla mentida que un home de 82 tacos tingui la vitalitat que demana el paper, de saltar, ballar i anar per terra.

La posada en escena és fastuosa i a la vegada simple. Com que té uns quants escenaris i canvien sense treva, ho han solucionat amb unes cortines pintades que es van descorrent, ara una, ara altra, simulant la casa de Pantalone, la façana de la fonda, l’interior de l’hostal... Brillant! El vestuari sense ser luxós és molt adequat i ben fet.

             Els actors han estat molt bé, el que vol dir exagerats al estil de la Commedia, formant un conjunt molt sòlid, recitant, cantant i ballant. També hi havia quatre músics que amenitzaven la funció. El públic entregat, rient i aplaudint els acudits a cada moment. Als italians els va molt aquest tipus de teatre i per a ells Goldoni és déu nostre senyor. L’únic problema és que el text és en un italià “venecià” i moltes vegades costa d’entendre. Sort que força paraules del dialecte del Vèneto són similars al català.