ARRABAL
(al Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá)
Arrabal és un
musical pràcticament sense paraules on la història s'explica mitjançant la
dansa i algunes imatges projectades. Es pot dir que és un espectacle tipus
Broadway, de gran pressupost, música en directe, un elenc de ballarins
increïble i una escenografia molt bona. "Una meravellosa combinació de
tango, història i emoció per a una vetllada al·lucinant al ritme de la música
de Sataolalla" diu la prestigiosa revista de teatre de Nova York Stage Door Magazine. Com que hi estic
absolutament d'acord, anem al que he vist.
Arrabal és una
noia de 18 anys que no ha conegut al seu pare, segrestat, torturat, mort i
desaparegut durant la dictadura dels anys 70 a Argentina, quan ella era un bebè;
criada per l'àvia, només li queda el mocador vermell que es lligava al coll el
seu pare quan anava a manifestacions i que el dia del seu arrest no va prendre,
ja que el va utilitzar per tapar-la a ella al bressol. Ja major d'edat surt a
buscar la veritat sobre el seu progenitor i en el viatge reconeix el dolor de
les mares de la Plaza de Mayo que
ballen una peça fantasmagòrica realment commovedora amb els fills desapareguts.
Entrarà en els salons de ball on trobarà l'amor i la música porteña amb la milonga i el tango, on
regnen tan el tradicional com el nou. Tot això sense paraules, realment un
prodigi.
La història és del nordamericà
John Weidman, la música de Gustavo Santaolalla (Bajofondo) i la coreografia del
colombià Sergio Trujillo i l'argentí Julio Zurita. Setze ballarins
extraordinaris, encapçalats pel propi Zurita ens han explicat amb el moviment
corporal aquesta història complicada i emotiva a la vegada amb un curiós
vocabulari: el tango. Així han expressat camaraderia, luxúria, violència, por o
amor mitjançant barridas, empujaditas, mordidas, paradas, alzadas i colgadas —m'he hagut d'esforçar aprenent el llenguatge del tango—.
L'escenografia molt bona, adequada
als moments de l'acció, que ha estat molt canviant. Una magnífica il·luminació
ha accentuat els diferents moments: violents en la tortura, onírics en el ball
de les mares de la plaça amb els fills desapareguts, suau en la història d'amor
i calenta en les moltes escenes de ball. El vestuari molt encertat i suggerent;
bona part passa en un local de ball mig bordell on les noies van molt provocatives.
Les projeccions han estat breus i ben dosificades, mai protagonistes, o sigui
que no han molestat gens. I els actors?
Fixeu-vos que tot i ser ballarins
he dit actors, perquè jo —espectador de tercera fila— he pogut comprovar les
expressions facials d'aquests fabulosos ballarins que a més d'executar els
passos amb precisió i una força destacable, ens deien el que sentien reflectint-ho
a les seves cares. En quant a la música diré que Santaolalla ha estat molt
inspirat amb melodies lentes i sentimentals en les escenes que ho demanaven i
potent i fins i tot brutal en els moments més durs. Naturalment han destacat en
les escenes de ball en el local de tangos. Santaolalla sap molt bé qui era Piazzola,
el renovador del tango. La banda sonora és molt bona; llàstima que no està
editada.
En fi, una nit memorable en un
dels teatres més grans de Bogotá ple fins a la bandera d'un públic que s'ha
trencat les mans aplaudint i cridant huuu huuu —fins ara no he sentit bravos—.
La companyia en agraïment ha convidat a tothom que volgués a pujar al escenari
a ballar tango amb ells. Jo que conec molt bé les meves limitacions, no ho he
fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada