Persèfone

PERSÈFONE

(al Teatre lliure de Montjuic)

Fa molt, molt de temps (jo ni me’n recordo), quan el món es regia per la mitologia grega, hi havia una noia anomenada Koré que va ser raptada per Hades, rei del infern, i transportada a l’inframón. A partir d’aleshores el seu nom va ser Persèfone. Ara, Persèfone és el nom del nou espectacle de Comediants que avui, en un assaig, hem vist al Lliure de Montjuic.

D’entrada diré que, com quasi totes les obres de Comediants, no és una obra de teatre en el sentit clàssic; és una barreja d’espectacle, musical, divertimento, un melting pot on hi ha text, llenguatge visual, màscares, dansa, música i projeccions (em sembla que no em deixo res). Ah sí, força conya.

Jo no hi he sabut trobar un argument narratiu que m’expliqués una història, però penso que tampoc m’ha fet falta. La cosa ha començat amb una Ángels Gonyalons que ha fet l’aparició a l’escenari baixant una escala de cargol. Un músic multi-instrumentista l’ha acompanyat mentre ella cantava. Ha recitat, molt bé per cert, uns textos ben lligats i després han aparegut quatre personatges que han fet de tot. No us explicaré res més; no és que em faci por desvetllar la història, és que no sabria com explicar-la, però m’he divertit.

La posada en escena és molt bona, amb una il·luminació excel·lent, les màscares molt boniques i el vestuari espectacular. Feia temps que no veia a la Gonyalons, i haig de dir que ha guanyat en qualitat de veu i interpretació. La resta d’actors molt bons cantant. Les seves actuacions eren molt exagerades, però els papers ho demanaven. El músic que ho tocava tot (Ramon Calduch, tindrà alguna cosa a veure amb el que cantava boleros quan jo era jove?) molt bo.

En resum, un espectacle difícil de classificar. Si sou de Comediants, us agradarà, si no, ves a saber.