L'OMBRA AL MEU COSTAT
(a la Sala Tallers del TNC)
Penso que no està bé crear expectatives, teixir una xarxa intrigant a través de fets i personatges, allargar la funció quasi dues hores i no resoldre res, però res de res. Per a mi és el cas de L’ombra al meu costat.
La cosa comença amb un matrimoni al que es veu molt enamorat. Tenen una filla, que deu rondar els divuit anys, que se’n va a una festa. Quasi al mateix temps, a base de fondre els llums d’un cantó per il·luminar-ne un altre, veiem un matrimoni vell que està discutint plàcidament quin dels dos es morirà primer. Tornem al primer matrimoni i ens assabentem que la filla ha desaparegut. Tothom està desesperat... Entren en acció un pare i un fill que es porten fatal; descobrim que la mare ha mort...
Aquesta introducció dura molta estona. A cada moment canviem de personatges sense aclarir res, ni dibuixar els perfils de cada protagonista. Més endavant apareix un altre personatge que malviu al bosc. Serà sospitós d’haver raptat a la nena.
Personalment crec que l’obra, de Marilia Samper, és molt fluixa i la direcció, d’ella mateixa, també. Els personatges no són creïbles, la parella de iaios no saps que pinta fins al final, i tot i així no aclareixes res. Quan volen potenciar el dramatisme es posen a cridar i els crits, com deia la meva àvia, mai resolen res.
L’escenografia tampoc m’ha aportat gran cosa. Passa en una casa, però està plena de columnes de fusta. Volia simbolitzar el bosc on s’ha perdut la nena? Doncs gràcies; a mi m’ha servit per tapar-me la visió un munt de vegades.
En fi, una nit per oblidar. La Sala Tallers a mitja entrada i aplaudiments molt freds, això sí, sempre n’hi ha un que s’aixeca i crida bravo! Moltes vegades penso que aquest personatge és algú al que un actor li deu calés i ell li fa la pilota per veure si cobra. La crisi ens fa veure cada cosa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada