Passa cada cosa...

PASSA CADA COSA...

(Opinió)

Això és un no parar, sembla que tot el país ha pujat dalt d’una muntanya russa i si algú no ho atura —i em refereixo als partits polítics i la justícia— acabarem marejats i vomitant uns damunt dels altres. Quin fàstic!

Ara resulta que aquesta fembra tan eixerida que atén al nom d’Alícia no en tenia prou amb dedicar-se a la política, també feia d’Elena Francis i es dedicava al consultori sentimental. Redéu!

— I com ens en hem assabentat d’aquesta vocació de Mare Teresa de Calcuta?

— Doncs perquè va fer de confident i eixuga llàgrimes d’una noia que era novia o amant d’un tal Jordi Pujol, fill d’un ex president de la Generalitat de Catalunya del mateix nom i primer cognom.

— D’acord; però això és una cosa privada, no?

— Ho hauria de ser, però sembla que el reservat del restaurant on van menjar estava entapissat de micròfons ocults, com a les pel·lícules de lladres, i no hi eren per si havien de demanar una mica de pa o més aigua, hi eren per gravar el que deien.

— Cony! Algú els hi devia posar, aquest micròfons, no?

— Sí, una agència de detectius o espionatge per compte del PSC, diuen els del diari que ho ha publicat. Per encàrrec d’una tal José Zaragoza, un xicot que treballa al partit, però ell ho nega tot, naturalment.

—   I l’amo del restaurant no en sabia res?

—   Aquí tothom despista mentre xiula l’Only You.

— I de la conversa que en va transcendir?

— Doncs que aquest galifardeu i la seva novia o amistançada feien viatges a Andorra, però no per anar a esquiar o comprar sucre, no, per traslladar-hi bosses d’escombraries. Bosses d’aquestes de la brossa de plàstic negre, però plenes de Bin Ladens. I a més, va dir la noia que el xicot l’estarrufava.

— Què vol dir l’estarrufava?

— Que li fotia tacó i la maltractava.

— Òndia! I la Sanchis Quemaca que punyetes i pinta en tot això?

— Pintar, pintar, res ja que sembla que va fer el paper d’esfinx, o sigui que en contes de denunciar el que semblaven dos delictes van demanar un sorbet de llimona i unes profiteroles. Ah!

—     I vostè s’ho creu tot això?

              -- Miri, entre el diari que ho publica —que és tan de fiar com un medicament fabricat a la Xina— i el personal que apareix al serial —que més o menys pertanyen a la mateixa categoria— ja no sé que pensar. Haurem d’esperar que uns ho confirmin i els altres o neguin i aleshores encara ho entendrem menys.