TALA
(a la Sala Beckett)
Aquesta
obra és l’adaptació que han fet Juan Navarro i Gonzalo Cunill d’un text no
teatral de Thomas Bernhard del mateix títol. Talar vol dir tallar arran de
terra i aquí fa referència a la tala d’artistes, comprats —talats— per l’estat,
la societat. Els adaptadors han estructurat la peça com a un monòleg
respectant, crec, mol l’estil de l’autor, mantenint les exageracions i les
reiteracions.
El
personatge ens explica que encara no sap perquè ha acceptat la invitació dels
Auersberger per anar-hi a sopar després de l’enterrament de la Joana, una
artista malaguanyada i anul·lada pel segon marit que fa temps la va abandonar.
La Joana s’ha penjat. Al sopar hi ha un convidat d’honor, un artista de teatre
que hi arribarà tard, molt tard, ja que està representant L’Ànec Salvatge,
d’Ibsen. El personatge està molt emprenyat amb tothom... i per aquí és on
Bernhard ens cola la seva eterna relació d’amor-odi amb Àustria, i l’stablishment
—el Burgtheater surt una pila de vegades, i no per a bé— abominant de tot d’una
manera descarnada i amargant.
El
text és molt potent —l’autor no escrivia per concórrer a uns jocs florals— i
penso que tan de la traducció com de la forma de portar-ho a escena se n’han
sortit amb nota. A la posada en escena, com deia aquell andalús, hay que
echarle de comer aparte. És força espectacular, però jo no he entès res. Quatre
palets carregats d’ampolles de xampany buides presidien l’escenari i al fons
una butaca d’orelles sense entapissar... La música també força curiosa: em
començat amb Let The Music Play, de Barry White al més pur estil Sound
of Philadelphia, i més tard em sentit un tros de Bist Du Bei Mir, de
l’òpera Diomedes d’Stölzel, pur barroc centre-europeu.
Juan
Navarro com a director i Gonzalo Cunill com a actor ho han fet molt bé, i no és
una obra fàcil. La Beckett força plena i aplaudiments forts. Una mala notícia:
el Raimon del bar s’ha jubilat i de moment ens hem quedat sense entrepans, copa
de vi i cafè. Cagumdena!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada