Julio César

JULIO CÉSAR

(al Teatre Romea)

Continuant amb el X Festival Shakespeare, avui he vist el Julio César del Romea. Paco Azorín —conegut sobretot per la seva labor ingent com a escenògraf— és fundador del Festival Shakespeare i en aquesta dècima edició ens ha ofert aquest clàssic —que també farà al Festival de Mérida— com a escenògraf i director.

Un Juli Cèsar que el traductor ha comprimit a 95 minuts, i aquí em sembla que hem tingut el primer problema, doncs no estic segur que les decisions de per on retallar hagin estat les més encertades. Personalment penso que han fet anar massa la tisora al començament i poc al final, però tot és opinable. Sigui com sigui, crec que els personatges han quedat una mica desdibuixats i l’autèntic perquè de la decisió dels conjurats de matar al Cèsar, diluïda.

Ni per un moment m’ha emocionat i això en un Shakespeare és greu; pot passar que a algú no l’interessin els clàssics en general, que ja se’ls donis per sabuts, es pot donar qualsevol excusa, però si una obra del bard deixa indiferent és que tenim un problema. No vull dir que els actors hagin estat malament —potser a algun li venia el paper un pèl gran— ni que la posada en escena hagi sigut un desastre, ni la il·luminació... però no hi ha hagut trempera i això —i m’agradaria que ningú hi busqui males interpretacions— de la trempera és molt important.

Al marge d’això, m’agradaria referir-me a les reinterpretacions dels clàssics, especialment els històrics. A mi no em molesta que es re-situi l’obra en els temps. Aquest Cèsar passava en època actual i tots els protagonistes eren militars-gent d’estat, però per ser fidel al text —que és la grandesa de l’obra— els intèrprets. diuen les mateixes paraules que en l’original i resulta una mica xocant que Casi, que porta una pistola a la cintura, hagi de demanar ajut al seu company perquè li aguanti el punyal i així suïcidar-se, sense parlar de l’escena principal, quan maten al boss i també fan servir punyals. A mi m’hauria convençut més que tots anessin vestits amb togues, al marge que l’efecte de la sang  sobre el blanc hauria impressionat molt més.

Amb tot això no vull dir que no es pugui fer una versió digne transportada en els temps; busqueu la peli Richard III de Richard Loncraine (1995), que passa en una suposada guerra mundial entre les dues autèntiques i ja me’n tornareu la contesta.

Tornant al teatre, avui al Romea no hi cabia ni una persona més. Hi estava representada tota la professió, apart d’uns quants malalts de teatre que ens coneixem de sobres. Aplaudiments sense exagerar. A la sortida hi ha hagut comentaris per tots els gustos i copes de cava obsequi de la casa.